1900: Neix el Metro de París – Una tarragonina troba l’amor entre vagons i revolució urbana

Data de publicació: 19 de juliol de 2025

Categoria: Història · Viatges · Relats personals

La París de 1900: una ciutat en transformació

A l’alba del segle XX, París es trobava en plena efervescència. Amb l’Exposició Universal de 1900 com a gran esdeveniment internacional, la capital francesa volia consolidar la seva posició com a referent mundial de cultura, art, ciència i modernitat. Aquesta gran exposició va atreure milions de visitants, i la ciutat necessitava un sistema de transport eficient per moure’ls de manera ràpida i ordenada.

Així va néixer el Metropolitan de París, més conegut com a métro. La primera línia, que unia Porte de Vincennes amb Porte Maillot, es va inaugurar oficialment el 19 de juliol de 1900. Amb túnels subterranis, trens elèctrics i estacions decorades amb ceràmica i ferro forjat, aquell nou mitjà de transport representava molt més que una obra d’enginyeria: era un símbol d’un nou estil de vida urbà.

Una tarragonina a la ciutat llum

Entre els molts visitants que van arribar aquell estiu a París hi havia la Maria Castellnou, una jove modista de Tarragona de 23 anys. Viatjava amb la seva cosina per veure amb els seus propis ulls tot allò que només havia llegit en revistes o escoltat als cafès de la Rambla Nova: la Torre Eiffel, les passarel·les de moda i, sobretot, l’Exposició Universal.

Maria era curiosa, independent i ambiciosa. Portava temps somiant amb obrir un taller de costura a Tarragona que incorporés les noves tendències de París. La seva visita a la capital francesa era, per tant, un viatge d’inspiració… però també de destí.

L’estació on tot va començar

Una tarda calorosa d’agost, després de visitar el pavelló de les arts decoratives, Maria i la seva cosina van decidir provar el nou metro. Van baixar a l’estació Louvre, encisades per la il·luminació, l’olor metàl·lica i el murmuri constant dels vagons en moviment.

Allà, en un d’aquells nous trens de fusta i acer, Maria va conèixer Étienne Morel, un jove tipògraf parisenc que tornava de la seva feina en una impremta del Marais. Els seus ulls es van trobar entre el balanceig suau del comboi. No calgueren paraules. El somriure d’ell i la mirada sorpresa d’ella van fer la resta.

“Mai hagués imaginat que un mitjà tan modern em portaria cap a una emoció tan antiga: l’amor a primera vista.” – Maria Castellnou, carta a la seva mare, 1901

Étienne va baixar a la mateixa estació que ella, malgrat no ser la seva parada. Aquella mateixa tarda van passejar per les ribes del Sena, parlant en una barreja de francès i castellà, rient-se de les seves dificultats lingüístiques i compartint somnis.

Del metro al cor: una vida nova

Maria va allargar la seva estada a París. Al cap de pocs mesos, ja assistia a classes de costura amb mestres parisencs i ajudava en una petita botiga de teixits. Étienne li presentà els seus amics del món de la impressió i l’edició, amb qui Maria compartia la passió per la creativitat.

Es van casar el 1903 i van obrir junts un petit taller al barri de Montmartre, on es combinava la costura d’avantguarda amb l’edició artesanal de llibres i fullets culturals. Van anomenar aquell espai “Atelier Castellnou-Morel”, una fusió de noms i d’ideals.

Maria mai va deixar d’escriure a la seva família a Tarragona. En cada carta, descrivia el París canviant, el soroll dels tramvies, l’aroma dels cafès i la profunditat d’aquella ciutat que li havia canviat la vida. Però cada 19 de juliol, en concret, repetia sempre la mateixa frase:

“El metro em va portar al futur… i també a l’amor.”

Un símbol més enllà del ferro i la pedra

El metro de París va créixer ràpidament després d’aquella primera línia. Avui és un dels sistemes de transport més emblemàtics del món, amb més de 300 estacions i milions d’usuaris cada dia. Però per a molts, com la Maria, va ser molt més que una innovació urbana: va ser una porta a noves oportunitats, a nous mons… i a noves emocions.

Aquesta és només una història entre moltes. Però ens recorda que darrere de cada infraestructura, de cada projecte de ciutat, hi ha persones que hi viuen, hi estimen i hi troben el seu camí. Perquè a vegades, la revolució no arriba en forma de bandera, sinó en forma de vagó subterrani i una mirada compartida.

Vols llegir més relats que combinin història, viatges i emoció humana?
Aquest blog és ple d’històries que connecten passat i present amb una mirada humana. Gràcies per llegir-nos.