By Uncategorized
OrigenTots Sants deriva, en concret, d’una festa cèltica anomenada Samain que es feia per venerar els morts. Per als pobles celtes, l’any estava dividit en dos grans períodes: el temps clar i el temps fosc. El primer es referia a l’època de primavera i d’estiu en el qual el sol es pon cada vegada més lentament, hi ha llum i calor. El segon període es referia a la tardor i l’hivern en els quals els dies s’escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s’apropia d’una gran part del dia.Els dies que comprenien la festa del Samain eren uns dies que estaven fora dels dos períodes, és a dir, no estaven inclosos en cap dels dos. No obstant això, tothom era conscient que els dies Samain donaven la benvinguda al període d’obscuritat i això possibilitava que les portes de l’altre món restessin obertes i els morts poguessin contactar amb els vius. Les festes Samain també coincidien en una època de l’any en què els camps i les terres semblen igual d’esmorteïdes que el mateix món dels difunts. Ha passat el temps de collita i de la verema, aquesta és època de sembra i els camps se submergeixen en un estat latent fins que, amb la primavera, següent tot torni de nou a la vida.En aquestes mateixes dates els romans celebren les festes de Pomona, festes dedicades a la deessa dels arbres fruiters, amb un sentit molt similar.
Les tradicions típiques d’aquest dia troben antecedents en els hàbits funeraris medievals, en les libacions o en el «dinar de morts» que reunia als cercles pròxims després de l’enterrament o en els banquets fúnebres, realitzats en honor del desaparegut, totes les quals van ser erradicades a mitjan el segle xvi, ja que en aquell moment l’Església catòlica va intentar que les viandes que tradicionalment es distribuïen, sobre les mateixes tombes dels morts, a clergat i pobres, que es reunien al voltant de les mateixes per a pregar per ells i rebre almoina, foren distribuïdes d’una forma menys supersticiosa. Aquesta pràctica estava molt generalitzada per tot el país durant els segles XIV i XV, i fins i tot aparéixia prevista en alguns testaments amb l’objecte d’assegurar les pregàries que milloressin la situació a l’altra vida.L’aplicació de les lleis sumptuàries baixmedievals, les Ordenances del Consell de València, prohibien encendre ciris de colors sobre les tombes i les d’Elx, prohibien col·locar teles i draps luxosos com adorns de les mateixes.La distribució de pa, la lluminària i l’honra fúnebre, pretenien concretar precs per les ànimes el difunt i millorar el seu estat en el purgatori.Encara en el segle xviii la subsacristía de la Catedral de València realitzaven aquestes almoines que demoraven la celebració dels oficis i incomodaven als files durant els sufragis, de manera que les ofrenes de pa es van substituir per les robes per als menesterosos.Aquests actes i ritus estaven propers a les supersticions i tractaven de mantenir la comunicació entre el món dels vius i el més enllà. Els primers cristians, creient que la finalitat del món era a prop, consideraven que les ànimes dels difunts havien d’esperar el seu destí: la glòria o l’infern, a l’adveniment del Regne de Déu i el Judici Final. Ara bé, al segle xii es perfila amb més precisió l’existència d’un espai intermedi: el purgatori, on les ànimes esperaven el moment d’aquest adveniment i judici Final. Així els cristians estaven cridats a preparar-se per «ben morir», mitjançant l’elaboració del testament, el penediment de les males accions, la recepció dels últimos sagraments, etc. I els familiars també podien ajudar a reduir les penes dels difunts amb almoines, sufragis, misses, aniversaris, dejunis o lluminàries.

CristianitzacióLa festa s’ha anat reactualitzant al llarg dels segles i ha arribat a l’actualitat amb modalitats diverses, destacant la angloamericana de l’Halloween, nom que prové de la contracció de la traducció de vigília de Tots Sants, All Hallows’ Eve; i la continental, centrada en la visita als cementiris.La creença popular que l’1 de novembre estava dedicat a celebrar l’onomàstica de tots els sants, davant el calendari oficial que només pretenia recordar a aquells que no tenien una festa especial, va facilitar la difusió de la idea que el matí del dia estava dedicat als vius i la tarda als morts, avançant, en molts llocs, la commemoració dels Difunts a la vigília. De totes maneres la visita als cementiris i l’ofrena de flors a les tombes dels familiars característiques de qualssevol dels dos dies hi ha estat associada, durant molt de temps, a certes formes de costumisme veïnal, com és l’estrena de peces d’abric, l’aparició de castanyeres als carrers o la venda de dolços característics, com els «panellets de mort» o els «ossets de sant», que omplen els aparadors de les pastisseries.