*El rellotge Únix del 2024**
A la plaça del Pati de Valls (Alt Camp) el **rellotge Únix** observava la vida que s’hi desplegava.
Mig desgastat, havia completat el seu cicle de tres-cents seixanta-cinc dies i ara es trobava al segon, el minut i l’hora presents, carregat de vivències i reflexions.
Era un rellotge especial, gairebé mÃtic, sense gènere, asexual, sÃmbol d’un temps modern que buscava transcendir les limitacions humanes.
Únix havia arribat a Valls amb una missió: presidir les campanades del 31 de desembre a la plaça del Blat, envoltat dels gegants, els castellers i l’esperit festiu d’un poble resilient.
Però Únix no només venia a marcar el temps. Venia a parlar.
El seu mecanisme, tot i estar rovellat pels aiguats que havien assolat el Camp de Tarragona, l’Ebre i el Baix Maestrat a causa de la devastadora DANA, encara funcionava amb precisió.
Els seus engranatges, de ferro forjat, resistien grà cies a la solidaritat que havia presenciat arreu.
Les donacions, l’ajuda mútua i l’empatia dels habitants havien estat el greix que mantenia Únix en funcionament.
Malgrat tot, el rellotge també era testimoni d’una altra realitat, menys amable.
El desgast del mecanisme no era només fÃsic; estava afectat per la indignació.
Únix havia escoltat com la gent es queixava de la manca d’ajudes per als afectats pels aiguats.
Les promeses polÃtiques s’havien dissolt en la ineficà cia i la mala gestió, deixant els damnificats atrapats en el fang, literalment i metafòricament.
“Els governs envien discursos, però no solucions”, pensava Únix amb els seus engranatges cansats.
I no només això: també havia captat, amb la seva oïda mecà nica, la violència verbal que impregnava els debats polÃtics, un exemple deplorable en un temps que hauria de ser d’unitat.
Únix, tanmateix, no era un rellotge pessimista.
Encara tenia corda, encara bategava amb força.
Esperava que el 2024 fos un any diferent.
Volia ser un testimoni d’esperança per a les dones vÃctimes de violència de gènere, per als infants que vivien situacions de vulnerabilitat i per a totes aquelles persones que patien pel fet de ser diferents.
La seva missió no era només marcar el temps, sinó també inspirar una lluita activa contra la transfòbia, l’homofòbia i qualsevol forma de discriminació.
“Cap més mal succés”, ressonaven els seus engranatges com un mantra.
Però hi havia més.
Únix no podia entendre la hipocresia d’un govern que predicava la pau mentre mercadejava amb armes.
Les imatges de bombes caient sobre hospitals, escoles i residències omplien el seu mecanisme d’una tristesa profunda.
“Com pot un món tan avançat permetre tantes contradiccions?”,es preguntava.
No obstant això, el rellotge seguia marcant les hores, conscient que la seva funció era donar esperança i no rendir-se.
I aixÃ, Únix va arribar al 31 de desembre, al bell mig de la plaça del Blat.
Quan els dotze tocs ressonessin a mitjanit, volia fer més que anunciar un nou any:
volia impregnar la plaça d’un missatge.
Amb cada campanada, desitjaria pau, harmonia, alegria i fraternitat per a tothom.
Volia que aquell lloc emblemà tic de Valls esdevingués un sÃmbol del que el món podia ser:
un lloc millor, on el temps no només passés, sinó que fos un camà cap a la joia i l’entesa.
I quan finalment arribà l’hora, les dotze campanades d’Únix van sonar clares, profundes i plenes de significat.
I en aquell instant, mentre el poble aplaudia i celebrava, semblava que,
per un moment, el món havia escoltat el missatge del rellotge.
