Quan la tradició supera l’autor
La cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell d’aquest any ha evidenciat més que mai que “El meu avi” és molt més que una simple composició: és un himne col·lectiu, gairebé una entitat pròpia amb vida més enllà del seu creador.
Aquesta havanera, escrita el 1968, havia tancat de forma ininterrompuda la cantada durant gairebé mig segle. Amb el pas dels anys, s’havia convertit en el gran moment emotiu del festival, quan centenars de veus i mocadors blancs s’alçaven per entonar junts el relat d’aquell avi mariner perdut a Cuba.
Però aquest 2025, tot va canviar. L’Ajuntament de Palafrugell va decidir substituir-la com a cloenda oficial, amb l’argument de voler donar pas a altres peces lligades directament al municipi i ampliar el repertori final. La decisió arribava també marcada pel ressò d’un documental televisiu que, mesos abans, havia tornat a situar el nom del compositor en el focus mediàtic per qüestions completament alienes a la música.
El poble reclama el seu himne
El resultat va ser una de les cantades més tenses i, alhora, més vibrants de la història recent. Durant l’actuació, el públic va fer sentir la seva veu: crits, mocadors enlairats i un clam col·lectiu perquè “El meu avi” sonés igualment. Finalment, tot i no estar prevista al programa oficial, els grups la van interpretar, desbordats per la pressió popular i el sentiment compartit.
Aquest episodi ha obert un debat intens sobre si cal separar l’obra de la biografia del seu autor i fins a quin punt una cançó pot arribar a convertir-se en patrimoni col·lectiu. Molts consideren que la peça ha traspassat qualsevol polèmica personal i que ara pertany a la memòria i a l’imaginari de tots, com un tresor popular que ningú pot arrabassar.
Una entitat cultural pròpia
Després del que s’ha viscut, sembla clar que “El meu avi” ja no és només d’un compositor: és del poble. Ha estat el poble qui, amb la seva veu i la seva emoció, l’ha feta immortal, convertint-la en molt més que una simple havanera. Ara ja és una entitat pròpia, amb voluntat i força cultural pròpia, que cap decisió institucional ni cap ombra individual podran esborrar.
Aquest any, la cantada de Calella ha deixat clar que hi ha cançons que, un cop adoptades pel cor d’una comunitat, viuen per sempre. I “El meu avi” n’és, sens dubte, un exemple indiscutible.
Si vols, puc fer una versió més breu o més literària, només cal que m’ho diguis!meu avi” sonés igualment. Finalment, tot i no estar prevista al programa oficial, els grups la van interpretar, desbordats per la pressió popular i el sentiment compartit.Aquest episodi ha obert un debat intens sobre si cal separar l’obra de la biografia del seu autor i fins a quin punt una cançó pot arribar a convertir-se en patrimoni col·lectiu. Molts consideren que la peça ha traspassat qualsevol polèmica personal i que ara pertany a la memòria i a l’imaginari de tots, com un tresor popular que ningú pot arrabassar.## Una entitat cultural pròpiaDesprés del que s’ha viscut, sembla clar que “El meu avi” ja no és només d’un compositor: és del poble. Ha estat el poble qui, amb la seva veu i la seva emoció, l’ha feta immortal, convertint-la en molt més que una simple havanera. Ara ja és una entitat pròpia, amb voluntat i força cultural pròpia, que cap decisió institucional ni cap ombra individual podran esborrar.Aquest any, la cantada de Calella ha deixat clar que hi ha cançons que, un cop adoptades pel cor d’una comunitat, viuen per sempre. I “El meu avi” n’és, sens dubte, un exemple indiscutible.—Si vols, puc fer una versió més breu o més literària, només cal que m’ho diguis!
