Catalunya és molt més que una franja de terra entre la Mediterrània i els Pirineus. És un port antic on hi han arribat pobles, llengües i històries, deixant cadascun una llavor que avui forma part del nostre paisatge humà.

Des de la romanització fins a les onades migratòries del segle XX i XXI, Catalunya ha estat una cruïlla. Per aquí han passat fenicis, grecs, romans, àrabs, jueus, occitans, francesos, castellans, italians, andalusos, magribins, amazics, xinesos, llatinoamericans, africans i molts més. Tots, amb les seves mans i els seus somnis, han posat una pedra més en la construcció d’aquest país.

Aquí la sardana i el flamenc comparteixen plaça; el pa amb tomàquet i el cuscús s’aprenen a la mateixa cuina; els versos de Salvador Espriu i la poesia amaziga es poden llegir sota la mateixa llum de tarda.

Trencant tòpics: Diversitat no és fragmentació

Sovint, quan es parla de diversitat, hi ha qui tem que això signifiqui perdre identitat. Però la història catalana ens diu el contrari: el nostre caràcter, la nostra llengua i la nostra cultura s’han forjat justament en el diàleg amb altres.

La llengua catalana, per exemple, té arrels llatines, sons occitans, paraules àrabs i expressions vingudes de terres llunyanes. Això no la fa menys catalana: la fa més viva.

La cultura catalana ha estat sempre permeable: ha sabut absorbir, reinterpretar i donar nova vida a tot allò que ha tocat.

Capítol especial: La fusió i la integració respectuosa

La clau de la convivència no és l’assimilació total ni l’aïllament cultural. És la fusió respectuosa: que cada comunitat pugui preservar la seva llengua, la seva música, les seves festes, i alhora compartir-les amb la resta.

Imagina un carrer de festa major on la gralla i el cajón marquen un mateix compàs; on la cuina de l’Empordà es marida amb espècies de l’Orient Mitjà; on un infant pot parlar català amb els amics i, a casa, escoltar històries en urdú, àrab, quechua o wòlof.

Preservar el català no vol dir tancar-se, sinó tot el contrari: fer-lo llengua de trobada, llengua d’acollida, llengua que uneix. Que un nen que arriba de qualsevol punt del món el pugui aprendre i estimar sense haver de renunciar a la seva llengua materna.

Aquesta és la riquesa: no uniformitzar, sinó sumar. Perquè Catalunya no és un mosaic de peces separades, sinó un teixit viu on cada fil, amb el seu color propi, enforteix el conjunt.

Un poble mediterrani amb mirada de futur

El mar que ens banya ha estat sempre una metàfora de la nostra essència: obert, canviant, generós i, a vegades, impetuós. Som fills i filles d’aquest mar, i la nostra identitat és, com les onades, fruit de molts corrents que s’entrellacen.

El repte del present és el mateix que ja vam afrontar fa segles: trobar l’equilibri entre la preservació i l’acollida. Mantenir viva la llengua catalana, transmetre-la a les noves generacions, i alhora reconèixer i celebrar les altres llengües i cultures que conviuen a les nostres places i carrers.

Perquè un poble que estima les seves arrels i respecta les dels altres és un poble que no té por del futur.