Barcelona / Cambrils

El matí del 17 d’agost del 2017, la Rambla de Barcelona lluïa com qualsevol altre dia d’estiu. Turistes i veïns omplien el passeig, les terrasses estaven plenes, i el sol d’agost escalfava la ciutat. A les 16.50 h, una furgoneta blanca va envaïr el passeig central a tota velocitat, fent ziga-zagues per atropellar el màxim de persones possibles. L’atemptat va deixar 14 morts a Barcelona i més d’un centenar de ferits.

Hores després, de matinada, a Cambrils, cinc membres de la mateixa cèl·lula terrorista van atacar el passeig marítim amb armes blanques i cinturons falsos d’explosius. Van matar una dona i van ferir set persones més abans de ser abatuts pels Mossos d’Esquadra. En total, 16 víctimes mortals i més de 150 ferits.

El cervell de l’atemptat i les ombres del CNI

Les investigacions van assenyalar com a líder de la cèl·lula Younes Abouyaaqoub, l’home que conduïa la furgoneta, però sobretot l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, que va morir en l’explosió accidental d’un habitatge a Alcanar la vigília dels atacs.

Es-Satty havia estat confident del CNI i havia tingut antecedents per tràfic de drogues. Aquesta relació, mai del tot aclarida, ha alimentat la sospita que els serveis de seguretat espanyols tenien informació rellevant abans dels atacs i no van actuar.

Judici sense veritat

El 2021, l’Audiència Nacional va jutjar tres persones relacionades amb la cèl·lula, però no autors directes dels atacs, ja que tots ells havien mort. Les condemnes van ser per col·laboració amb organització terrorista i fabricació d’explosius, però no per assassinat. Per a moltes víctimes, el judici va ser incomplet: no es va investigar a fons el paper de l’imam, ni les possibles negligències del CNI, ni les connexions internacionals del grup.

Memòria contra l’oblit

Cada 17 d’agost, a la Rambla, davant el mosaic de Miró, familiars i amics de les víctimes fan un homenatge íntim, lluny dels discursos polítics i de la cobertura massiva dels primers anys. L’acte aplega silenci, flors i noms llegits amb veu ferma. A Cambrils, a la mateixa hora, es fa un recordatori similar.

Una ferida que no tanca

Barcelona ha recuperat el pols turístic i la Rambla torna a estar plena de vida, però sota aquesta aparença de normalitat hi ha una ferida oberta. La manca de transparència, el bloqueig polític i el dolor de les famílies són una mostra que el 17-A no és només una pàgina tancada de la història, sinó una història inacabada.

Sis anys després, la justícia continua incompleta i la dignitat de les víctimes segueix reclamant-se. Perquè el pitjor que li pot passar a una tragèdia no és només l’oblit, sinó la indiferència.

Adreces d’interès