Una cançó composada a peu del castell de Montjuïc la nit abans de la ejecució! Per un company i amic de Puig Antich Luis Eduardo Aute .
La memòria de Salvador Puig Antich
Un 25 de setembre de 1973
Un 25 de setembre de fa més de 50 anys, la vida de Salvador Puig Antich va canviar per sempre. Avui, la seva figura continua sent un símbol de la lluita contra el franquisme i la darrera víctima del garrot vil a Espanya.
El 25 de setembre de 1973, Puig Antich, jove anarquista i membre del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), era a Barcelona. L’activitat del grup, que es finançava a través d’atracaments a bancs, havia captat l’atenció del règim franquista. Aquell dia, la traïció d’un confident va portar la policia, vestida de paisà, al Bar Funicular, al barri de l’Eixample.
El que va començar com un forcejament es va convertir en un tiroteig caòtic, que es va estendre del bar al carrer i a un portal veí. Enmig del foc creuat, Puig Antich va rebre diversos trets. La policia va disparar de forma indiscriminada i un dels agents, Francisco Anguas, va resultar mort. Puig Antich, malferit, va ser detingut i portat a l’hospital.
El seu judici, a mans d’un tribunal militar, va ser un procés ple d’irregularitats i sense cap tipus de garantia legal. Malgrat les proves que indicaven que la bala que va matar l’agent era del calibre 9 mil·límetres Parabellum, un tipus de munició que la policia portava, es va culpar Puig Antich de la seva mort. El règim franquista, en un gest d’enduriment de la repressió, el va condemnar a mort.
El silenci de la Model
La pluja cau fina, insistent, com un tel de tristesa sobre l’asfalt mullat del carrer Entença. La façana imponent de l’antiga presó Model, avui un fantasma de formigó, s’alça davant de nosaltres, silenciosa i grisa.
El seu pare, en Pere, un home de seixanta anys amb les mans d’obrer marcades per la vida, l’abraça. “Perquè és important recordar. Avui, fa molts anys, aquí dins van matar un home. Salvador Puig Antich. Un noi molt jove, de la teva edat, Pau.”
Un home gran, amb els cabells blancs i el cos encorbat, s’acosta a ells. Té una petita fotografia a la mà, la imatge d’un jove amb ulleres de pasta i un somriure tímid.
“Vaig ser company seu. Avui encara sento la ràbia. Aquell dia, la terra va tremolar una mica.”
La Martina agafa la mà del seu pare amb més força. Entén que la ràbia no és dolenta, que ve de la memòria. En Pau, finalment, alça la mirada i fixa els ulls a la presó. La seva mare té raó. La presó és silenciosa, però aquest silenci no és buit. Està ple de noms, de cares, d’històries i d’injustícies que no s’han d’oblidar.
Tornem el 1 d’ Octubre a Ràdio Trinijove la 91.6 FM Barcelona. http://radiorinijove.org
I el Divendres 5 d’ Octubre a Ràdio Sant Pere i Sant Pau https://www.radiospsp.com/index/
App 📲
