Ona Moments 🎧
Escolta la ràdio en directe aquí mateix:
També pots visitar la pàgina oficial:
onlineradiobox.com/es/onamoments
Joan Manuel Serrat
L’Amor de Mèxic i el Tancament d’un Cicle
El recent anunci de la retirada de Joan Manuel Serrat dels escenaris no és només el comiat d’un cantant, sinó la conclusió d’un capítol fonamental en la història musical i cultural de la Mediterrània i Amèrica Llatina.
Però si hi ha un element que dona profunditat a aquesta decisió, és el seu vincle inesborrable amb Mèxic, una terra que el mateix artista va descriure com **”una casa que es va obrir quan es van tancar les portes de la meva”**.
Aquesta afirmació, feta en un moment de reflexió sobre el seu llegat, no és una simple metàfora, sinó un recordatori de la història sociopolítica d’Espanya i de la relació fraternal que el país asteca ha mantingut històricament amb la dissidència cultural catalana i espanyola.
L’Exili Interior i la Llar Trobada
El context en què Serrat va trobar refugi emocional i professional a Mèxic es remunta als anys foscos del franquisme. El 1975, el règim va executar diversos condemnats, provocant una onada de condemna internacional. Serrat, que es trobava de gira a Mèxic, va condemnar públicament els fets i es va veure obligat a romandre a l’exili durant gairebé un any, ja que a Espanya s’havia dictat una ordre de cerca i captura contra ell.
Durant aquest temps, Mèxic no només li va oferir asil polític i seguretat, sinó que es va convertir en la seva principal plataforma per continuar creant i actuant. La seva música, ja carregada de poesia i crítica social, va trobar en el públic mexicà una receptivitat i un amor que transcendien l’èxit comercial. Mèxic va ser, literalment, el lloc on les seves cançons van poder respirar lliurement quan a la seva pròpia pàtria eren silenciades.
La Retirada Elegant
En defensar la seva decisió de deixar els escenaris, Serrat va ser clar: “No es pot tenir tot a la vida”. Aquesta frase encapsula la filosofia d’una retirada conscient i volguda. A diferència d’altres figures que allarguen les seves carreres fins al límit, el “Noi del Poble Sec” ha optat per tancar el cercle amb dignitat i deixar el record de la seva veu intacte.
La seva última gira, anomenada precisament **”El vicio de cantar”** (El vici de cantar), ha estat un reconeixement a aquesta passió ineludible, però també un adéu ben mesurat. Serrat es retira del camí, de la logística i de l’exigència física dels escenaris, però mai del seu repertori ni del seu impacte cultural. La seva música queda, convertida ja en patrimoni.
Un Pont Cultural Perenne
La relació entre Serrat i Mèxic és un símbol d’un intercanvi cultural més ampli. Ell va portar la poesia de l’Espanya republicana i la nostàlgia mediterrània a terres llatinoamericanes, i es va impregnar, al seu torn, de la riquesa del bolero i el folclore mexicà.
La seva recent declaració sobre Mèxic no és només un agraïment personal, sinó un recordatori d’aquells llaços que es forgen en els moments més difícils. És un homenatge a la fidelitat d’un país que mai va tancar la porta a la cultura i la llibertat d’expressió. I per això, l’adéu de Serrat se sent tant a Barcelona com a Ciutat de Mèxic, perquè el seu viatge, en essència, va ser un viatge d’anada i tornada a la llibertat.
