Al pati ampli d’una escola
Al pati ampli d’una escola de Valls, just al costat de la plaça on es feia el mercat, hi vivia un abet jove, prim i tímid. Li deien l’abet petit, perquè de tots els arbres que havien portat aquell any, ell era el més menut. Havia arribat dins un test de fusta que feia olor de bosc humit, amb les arrels mig recollides i les branques tendres.
Quan els infants passaven corrent cap a la pista, de vegades li feien una ullada i comentaven: «Pobret, és tan petit que no servirà per decorar el pati…» L’abet petit abaixava una mica les branques, trist. Volia ser el més gran i el més lluminós del pati, un arbre que tothom admirés. Però semblava impossible: al seu costat hi havia abets alts, de branques robustes i ornaments daurats que brillaven amb orgull al sol d’hivern.
Tanmateix, l’abet petit guardava un secret que ningú sabia. Cada nit, quan el pati restava buit i silenciós, ell escoltava. Les estrelles li explicaven aventures; la lluna li contava històries d’oceans i deserts; i el vent li xiuxiuejava records dels carrerons de Valls, de les veus que cantaven nadales, dels somriures al voltant de la taula. I ell, escoltant tanta vida, creixia una mica per dins.
La tempesta
La setmana abans de Nadal, el temps es va tornar ferotge. Un vent huracanat, que venia del nord, va empènyer núvols negres carregats d’aigua. La tempesta va arribar al pati sense pietat. Els arbres grans, tot i les seves arrels profundes, van perdre ornaments, bombetes, fins i tot algunes branques. El terra va quedar ple de fragments de guirnaldes esmicolades.
L’abet petit, dins el seu test robust, es va balancejar però va resistir. I quan la tempesta finalment va marxar, va quedar quiet, empapat, amb mil gotes de pluja penjant de les seves fulles com diamants transparents.
El matí següent, els infants van sortir al pati. Van quedar sorpresos. «Els arbres grans han perdut tot!» —cridà un nen. Però una nena, la Júlia, va mirar l’abet petit i va murmurar, com si fes un descobriment: «Mireu-lo… brilla com un mirall ple d’estrelles.» I tenia raó. Cada gota de pluja reflectia la llum d’un sol tímid que començava a sortir. Hi havia un resplendor suau que captivava tothom.
La comunitat decora
Els infants, commoguts, van decidir ajudar-lo. No volien llums comprades ni ornaments artificials; volien fer-lo especial d’una altra manera. Van portar-hi estels de cartró fet a casa, petits poemes, desitjos escrits, dibuixos d’hivern, petxines que havien trobat a la platja, i fins i tot un cordill de llana teixit per l’àvia de la Júlia.
L’abet petit no es feia més alt, però cada detall era un trosset d’afecte. I ell ho sentia. De nit no necessitava llums elèctriques: brillava amb la llum que havia absorbit de tots aquells somnis compartits.
La nit de Nadal
La nit de Nadal, les famílies van venir a veure l’escola decorada. S’esperaven veure abets enormes com els dels catàlegs de botigues, però van quedar bocabadats quan van veure el petit arbre. No era el més gran, ni tenia ornaments de moda. Però era el més lluminós, perquè les gotes reflectien les rialles dels nens i la lluna hi feia un ball de plata. Tot plegat semblava màgia… però era senzillament estima.
Els altres abets, orgullosos però una mica avergonyits, van entendre finalment el secret de l’abet petit. La grandesa no es mesura en alçada; es mesura en llum compartida. I l’abet, que havia començat volent ser el més gran de tots, havia trobat una cosa més important: ser l’arbre que feia brillar els cors.
Des de llavors, cada Nadal, el pati de Valls celebra que la llum més intensa no surt de les bombetes, sinó de les històries, els poemes i els somnis que tots hi pengen. I l’abet petit, amb el seu test una mica gastat i les branques plenes de records, continua escoltant, somiant i creixent… per dins i per sempre.
