Ona Moments 🎧
Escolta la ràdio en directe aquí mateix:
També pots visitar la pàgina oficial:
onlineradiobox.com/es/onamoments

El català a l’UCI: On són els nous “Digui Digui” i “Pasta Gansa”?
El diagnòstic és clar i fa mal: el català es troba en un estat de shock. Les dades d’ús social retrocedeixen a les aules, als patis i, sobretot, a les pantalles. Davant d’aquesta emergència lingüística, la mirada es gira inevitablement cap als mitjans públics. On és aquella empenta que va convertir la ràdio i la televisió en la millor acadèmia de la llengua, sense que ens n’adonéssim?
Als anys 80 i 90, TV3 no només “emetia en català”, sinó que “ensenyava a viure en català”. Qui no recorda el “Digui Digui”? Aquell mètode de curs de català per a adults, amb personatges com l’Andreu o la Montserrat, que es va convertir en un fenomen pop. No era només un programa educatiu; era una eina de cohesió social que feia que el nouvingut se sentís convidat a la llengua.
“La ràdio i la televisió han de ser més que altaveus; han de ser motors de seducció lingüística.”
I què dir de la ràdio? El “Pasta Gansa” de Miquel Calzada, el mític Mikimoto, a Catalunya Ràdio. Era descarat, modern, irònic i, sobretot, un èxit absolut de l’entreteniment pur en català. Calzada va demostrar que per fomentar la llengua no cal ser acadèmic ni avorrit: només calia ser el millor en el que feies i fer-ho amb una naturalitat aclaparadora. El crack del Poble-sec ens va ensenyar que el català podia ser la llengua de la diversió, dels concursos i de la modernitat.
Avui, en l’era de TikTok i de les plataformes digitals, els mitjans públics han de fer un pas endavant. No n’hi ha prou amb mantenir la llengua; cal tornar-la a fomentar amb seducció, no amb obligació. Necessitem nous referents que tinguin el magnetisme de Mikimoto i la claredat del Digui Digui, però adaptats als nous codis de consum.
Si el català és la columna vertebral del nostre país, TV3 i Catalunya Ràdio n’han de ser els millors altaveus. És hora de recuperar l’esperit d’aquells programes que no tenien por de ser populars ni de fer que la llengua fos la protagonista del joc. Perquè, al cap i a la fi, la supervivència d’una llengua no depèn només de qui la parla, sinó de qui la fa brillar amb creativitat i alegria.
Tornem-hi, com abans, però millor.


