Mentre el PCE (1921) naixia sota la influència de la Revolució Russa, el PSUC (1936) ho feia a Barcelona com una unió de forces catalanistes i obreres. Durant la Guerra Civil, ambdues sigles van representar la cara més disciplinada de la República:

• PCE: Prioritzà «guanyar la guerra» amb el suport soviètic i la creació del Quinto Regimiento.
• PSUC: Esdevingué el «partit nacional» de Catalunya, gestionant la rereguarda i l’Exèrcit Popular amb una autonomia inèdita respecte a Madrid.

La història d’aquestes sigles és la història dels seus líders, personatges que van passar de la presó a les meses de negociació amb una habilitat política extraordinària:

• Santiago Carrillo (PCE): L’estrateg de l’Eurocomunisme. Va tenir la sang freda d’acceptar la monarquia i la bandera bicolor per garantir la legalitat, transformant un partit revolucionari en un actor institucional.
• Antoni Gutiérrez Díaz, «El Guti» (PSUC): Pediatre i humanista. Va ser el motor del lema «Catalunya, un sol poble». La seva visió evità que la societat catalana es fracturés per l’origen de la immigració, unint obrers i intel·lectuals sota una mateixa bandera democràtica.

Durant els 40 anys de franquisme, el PCE i el PSUC van ser els únics que mai van deixar de bategar.

• Clandestinitat: Infiltraren els sindicats verticals per crear les Comissions Obreres (CCOO).
• Cultura: Foren el refugi de ments com Vázquez Montalbán o Picasso.
• Unitat: El PSUC impulsà l’Assemblea de Catalunya, unint sota un mateix crit («Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia») a sectors que anaven des de l’església fins al marxisme més pur.

L’arribada de la democràcia va portar la paradoxa: el partit que més havia lluitat no va ser el més votat. El PCE va haver de refundar-se en Izquierda Unida (1986) per sobreviure a la puixança del PSOE, mentre que el PSUC va patir la «trencadissa» interna, mutant finalment cap a l’ecologisme polític amb Iniciativa per Catalunya (ICV).