Ona Moments 🎧
Escolta la ràdio en directe aquí mateix:
També pots visitar la pàgina oficial:
onlineradiobox.com/es/onamoments
María Luz Morales: la dona que va obrir les portes del periodisme
María Luz Morales Godoy va ser periodista, escriptora, traductora, crítica literària, cinematogràfica i teatral. Una dona avançada al seu temps que va aconseguir obrir-se camí en un món professional dominat gairebé exclusivament pels homes.
Nascuda a A Coruña el 1889, la seva vida va quedar estretament vinculada a Barcelona, ciutat on la seva família es va instal·lar el 1897 i on Morales desenvoluparia la major part de la seva carrera. Va morir a Barcelona el setembre de 1980, als 91 anys.
Però la seva història és molt més que aquesta fita.
Una dona formada en una època difícil
María Luz Morales va créixer en una època en què l’accés de les dones als estudis superiors i a les professions intel·lectuals encara estava ple d’obstacles.
A Barcelona va estudiar a l’Institut de Cultura per a la Dona i posteriorment Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. També va ser una usuària assídua de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, un fet poc habitual per a una dona de la seva època.
La cultura va esdevenir molt aviat el centre de la seva vida.
Llegia, escrivia, traduïa i participava activament en la vida intel·lectual barcelonina. Dominava diverses llengües i va desenvolupar una cultura extraordinàriament àmplia, que posteriorment li permetria treballar en camps tan diversos com el periodisme, la literatura, el cinema i l’edició.
1921: el primer gran pas
L’any 1921 va arribar una de les primeres grans fites de la seva carrera.
Morales va guanyar un concurs per dirigir la revista barcelonina El Hogar y la Moda, una publicació femenina que posteriorment estaria relacionada amb el naixement de Lecturas.
En aquella època, que una dona dirigís una publicació era una excepció. Però Morales no volia limitar-se a escriure sobre els temes que tradicionalment es consideraven femenins. Volia parlar de cultura, de literatura, de cinema, de teatre. I, sobretot, volia exercir de periodista.
L’arribada a La Vanguardia
El 1923 va començar la seva relació professional amb La Vanguardia, després d’enviar al diari uns assaigs sobre Don Joan i sobre teatre infantil. La qualitat dels seus textos li va obrir les portes de la redacció.
El 1924 es va fer càrrec de la crítica cinematogràfica.
I aquí apareix una curiositat extraordinària de la seva trajectòria: durant un temps va signar els seus articles de cinema amb el pseudònim de Felipe Centeno, un nom masculí inspirat en un personatge de Benito Pérez Galdós. En un món periodístic dominat pels homes, aquell pseudònim li permetria escriure amb una certa distància respecte als prejudicis de l’època.
Més endavant abandonaria el pseudònim i començaria a signar les seves crítiques teatrals amb el seu propi nom.
Periodista cultural i dona polifacètica
Morales va ser molt més que una redactora. Va ser una de les grans pioneres del periodisme cultural a Espanya.
Va escriure sobre literatura, cinema, teatre, moda i qüestions relacionades amb les dones. També va col·laborar amb el diari madrileny El Sol, on entre 1926 i 1934 va redactar la pàgina setmanal “La mujer, el niño y el hogar”.
La seva activitat periodística es combinava amb una intensa producció literària i editorial. Va traduir obres, va adaptar grans clàssics de la literatura per al públic infantil i va participar en projectes editorials destinats a apropar la cultura a nous lectors.
També va treballar per a la indústria cinematogràfica. La seva especialització en literatura i cinema va despertar l’interès de Paramount Pictures, on va treballar en tasques d’assessorament literari i adaptació de diàlegs amb l’arribada del cinema sonor.
Una dona compromesa amb l’educació
Durant la Segona República, Morales també va tenir un paper important en l’educació i la formació de les dones.
Va dirigir la Residència Internacional de Señoritas Estudiantes de Barcelona i va participar en diversos espais de la vida cultural de la ciutat.
La seva activitat demostra que entenia la cultura com una eina d’autonomia. Per a ella, llegir, estudiar, escriure i tenir accés al coneixement eren també formes d’obrir portes.
1936: la primera dona al capdavant de La Vanguardia
L’estiu de 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, la història del periodisme espanyol va viure un moment excepcional.
La Vanguardia va quedar sota el control d’un comitè de treballadors després de la incautació del diari. El director Agustí Calvet, Gaziel, havia marxat a l’exili.
El 6 d’agost de 1936, segons la documentació recollida pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, María Luz Morales va assumir la direcció del diari. Va ocupar el càrrec durant aproximadament sis mesos, fins al febrer de 1937.
Així es convertia en la primera dona directora d’un diari d’abast nacional a Espanya.
La seva posició, però, no era política. Morales va deixar clar que acceptava el càrrec amb caràcter provisional i amb una condició: ella es faria responsable del periodisme, però no volia assumir la direcció política del diari. La seva voluntat era que el diari continués sortint cada matí. Era, sobretot, una periodista.
Una directora en temps de guerra
Dirigir un diari durant la Guerra Civil no era una tasca fàcil. La premsa estava sotmesa a una enorme pressió política i ideològica. Morales va intentar mantenir el seu criteri professional en unes circumstàncies extraordinàriament difícils.
La seva etapa al capdavant de La Vanguardia va durar poc, però va deixar una empremta històrica. Una dona havia arribat al lloc més alt de la redacció d’un dels grans diaris espanyols. I ho havia fet en plena guerra.
La repressió franquista
El final de la guerra va tenir conseqüències molt dures per a María Luz Morales. Com molts altres periodistes vinculats a la premsa republicana, va ser apartada de la professió. El règim franquista li va retirar el carnet de periodista i també el passaport.
L’any 1940 va ser detinguda i va passar 40 dies empresonada en un convent de Barcelona.
La seva activitat literària, però, no es va aturar. Durant els anys de repressió va utilitzar diversos pseudònims, entre els quals Ariel i Jorge Marineda, i va continuar escrivint i traduint.
Una vida dedicada als llibres
La impossibilitat de treballar obertament com a periodista no va aconseguir apartar-la de la cultura.
Morales va treballar en editorials, va dirigir projectes enciclopèdics, va traduir obres i va escriure literatura infantil. Va contribuir especialment a apropar els grans clàssics als joves lectors, adaptant autors com Shakespeare, Goethe, Cervantes, Dante, Homer i Esquil, entre altres.
També va escriure novel·les, contes, assaigs i obres relacionades amb el cinema i el teatre. La seva producció mostra una característica essencial: una curiositat intel·lectual pràcticament inesgotable.
El retorn al periodisme
Amb els anys, María Luz Morales va recuperar progressivament la seva activitat professional. A partir de 1948 va col·laborar amb el Diario de Barcelona, especialment com a crítica teatral i de moda, i va continuar escrivint durant dècades.
La seva trajectòria va arribar així a la vellesa sense abandonar mai l’escriptura. El 1963 va rebre el Premi Nacional de Teatre per la seva tasca crítica.
Barcelona, la ciutat de la seva vida professional
Tot i haver nascut a Galícia, Barcelona va ser essencial en la seva biografia. Va arribar-hi de petita, hi va estudiar, hi va construir les seves amistats intel·lectuals, hi va desenvolupar la seva carrera periodística i literària i hi va viure els moments més difícils de la seva vida.
Barcelona va ser, en definitiva, la ciutat des d’on va trencar una de les barreres més importants del periodisme espanyol. La ciutat també va ser el lloc on va morir el 1980.
Una pionera que no hauria de ser oblidada
La història de María Luz Morales és la història d’una dona que va entrar en espais on gairebé no hi havia dones.
Va dirigir una revista. Va escriure en grans diaris. Va fer crítica cinematogràfica i teatral. Va treballar amb la indústria del cinema. Va dirigir una residència d’estudiants. Va traduir. Va escriure literatura. I, en un dels moments més convulsos de la història d’Espanya, va convertir-se en la primera dona directora d’un gran diari d’abast nacional.
Per això, recordar-la avui no és només recuperar un nom del passat. És reconèixer una pionera. Una dona que va demostrar que el periodisme, la cultura i la literatura també podien tenir veu femenina. I que aquella veu podia arribar fins al despatx de direcció d’un dels diaris més importants del país.
Fonts consultades
