La Kabaña obre les portes per a donar espai a aquells silencis que, a vegades, ens generen emocions desagradables o no.

Hi ha silencis que arriben sense avisar. Silencis que apareixen després d’una conversa, d’una situació inesperada, d’una emoció que encara no sabem posar en paraules o simplement d’un moment en què necessitem aturar-nos.

I també hi ha silencis que escollim. Perquè no volem parlar encara. Perquè necessitem temps. Perquè volem escoltar-nos abans de respondre. O perquè, senzillament, en aquell moment el nostre interior ens demana una pausa.

Ens fem conscients de com ens sentim en funció de la manera en què hagi sorgit el nostre silenci, per múltiples motius. Potser hi ha tristesa, desconcert, calma, cansament, necessitat de protegir-nos, alegria o simplement la voluntat d’estar amb nosaltres mateixos durant una estona.

No tots els silencis necessiten ser trencats immediatament. Alguns ens conviden a mirar-nos amb una mica més d’atenció, sense jutjar allò que trobem.

Potser la pregunta no és sempre “per què no parlo?”, sinó també: “què està intentant explicar-me aquest silenci?”

Quan ens concedim aquest espai, podem començar a reconèixer què està passant dins nostre. I des d’aquesta consciència podem decidir amb més llibertat si volem parlar, si necessitem esperar, si volem explicar què ens passa o si simplement necessitem compartir la nostra presència amb algú.

Decidir des del nostre ésser intern, parant atenció i no enterrant en un oblit que no és real. Perquè allò que intentem amagar dins nostre no desapareix necessàriament; moltes vegades només espera que li tornem a prestar atenció.

A la Kabaña no cal arribar amb respostes perfectes. Hi podem arribar amb preguntes. Amb dubtes. Amb emocions que encara no sabem anomenar. Amb ganes de parlar o amb ganes de guardar silenci.

I potser això també és cuidar-nos: reconèixer que tenim dret a decidir quan volem obrir una porta i quan necessitem mantenir-la tancada una estona, sempre escoltant què necessita realment la nostra persona.

La comunicació també pot començar en silenci. En una mirada, en una respiració, en una pausa conscient, en aquell moment íntim en què ens permetem reconèixer què sentim.

Per això, aquesta setmana us convido a observar els vostres silencis. Sense pressa. Sense convertir-los necessàriament en un problema. Només observant-los.

Quan aparegui un silenci, potser ens podem preguntar: què necessito ara?, vull compartir-ho?, necessito temps?, em sento en calma?, hi ha alguna cosa que encara no sé expressar?

No sempre tindrem una resposta immediata. I també està bé. Hi ha processos que necessiten temps, i cadascú té el seu ritme.

La nostra voluntat de parlar o de no parlar també forma part del nostre món emocional. El més important és que aquesta decisió neixi de l’escolta i de la consciència, no de l’oblit d’allò que sentim.

La Kabaña continua aquí, amb la seva porta oberta, la seva petita llum encesa i aquest cel ple d’estels que ens recorda que fins i tot enmig de la nit hi ha espais de llum.

Us desitjo molt bona setmana, una setmana en la qual decidiu com fer servir la vostra voluntat de no parlar o sí. Que pugueu escoltar el vostre interior amb tendresa i donar-vos el temps necessari per entendre allò que necessita ser escoltat.