Cada 12 d’octubre, Espanya celebra el Dia de la Hispanitat. Però, darrere dels actes institucionals i les desfilades, hi ha una pregunta que no hauríem d’evitar: què estem celebrant exactament i a costa de qui?

Abans de l’arribada dels europeus, Amèrica ja era la llar de nombrosos pobles amb llengües, cultures, tradicions i sistemes polítics propis. No era una terra buida a l’espera de ser descoberta. Era un món habitat, amb una història mil·lenària que no va començar el 12 d’octubre de 1492.

Una història que no es pot explicar a mitges

L’arribada de l’expedició de Colom va obrir el camí a la conquesta i a la colonització europea de grans territoris americans. Aquest procés va comportar violència, explotació, pèrdua de terres i transformacions profundes de les societats indígenes. Les malalties introduïdes pels europeus també van contribuir a una catàstrofe demogràfica de dimensions enormes.

Al llarg dels segles hi va haver intercanvis culturals, lingüístics, científics i econòmics que han configurat les societats actuals. Però reconèixer aquests vincles no ens obliga a convertir la conquesta en una celebració nacional.

Una cosa és estudiar la història i una altra de molt diferent és glorificar-la.

Una celebració amb història política

La commemoració del 12 d’octubre es va institucionalitzar a finals del segle XIX i va adquirir nous significats durant el segle XX. La Llei 18/1987 va establir aquesta data com a Festa Nacional d’Espanya.

No estem davant d’una celebració immutable, sinó d’una tradició que ha anat canviant segons les idees i els interessos de cada època. Això ens permet replantejar què volem transmetre quan una data es converteix en festa nacional.

Recordar no és glorificar

Una societat democràtica no ha de renunciar a conèixer el seu passat, però tampoc no ha de sentir-se obligada a celebrar tots els episodis que han contribuït a construir-lo.

El 12 d’octubre podria ser una jornada de memòria, reflexió i reconeixement de les conseqüències de la colonització. Podria servir per estudiar les cultures indígenes, reconèixer les injustícies històriques i comprendre com el passat continua influint en el present.

No cal negar els vincles culturals entre Espanya i Amèrica per qüestionar la manera com es commemora el seu origen. La llengua compartida no ha d’esborrar la diversitat dels pobles que la parlen, ni la cultura comuna necessita convertir la conquesta en una gesta exemplar.

Recordar no és glorificar, i conèixer la història no significa haver de celebrar-la.

Aquest 12 d’octubre, potser la pregunta no hauria de ser què tenim per celebrar, sinó què tenim encara per comprendre, reconèixer i reparar.

Colom hauria d’estar com a monument?

Les estàtues dels nostres carrers no són simples peces de pedra o de bronze. Formen part de l’espai públic i transmeten missatges sobre qui considerem digne de ser recordat.

Cristòfor Colom és una figura fonamental de la història mundial. El seu viatge de 1492 va iniciar una etapa de contactes permanents entre Europa i Amèrica i va contribuir a transformar profundament les relacions entre continents. La seva importància històrica és innegable.

Però la importància històrica d’una persona no implica necessàriament que hagi de ser homenatjada amb un monument públic.

Què representa avui una estàtua de Colom?

Per a algunes persones, simbolitza la navegació, l’exploració i un episodi decisiu de la història. Per a d’altres, representa la colonització i una manera d’explicar el passat que situa els conqueridors al centre i deixa els pobles indígenes en un segon pla.

Una estàtua no transmet un significat universal ni immutable. El seu sentit depèn del context en què es va erigir, de la manera com es presenta el personatge i de les experiències de les persones que conviuen amb aquell símbol.

La qüestió no és si Colom ha d’aparèixer als llibres d’història, sinó si homenatjar-lo a l’espai públic és la millor manera d’explicar aquella història.

Retirar, contextualitzar o conservar?

Els monuments dedicats a figures vinculades a la colonització s’haurien de revisar de manera crítica. Això no significa retirar automàticament totes les estàtues ni eliminar qualsevol record del passat.

Cada cas mereix una anàlisi del seu origen, del missatge que transmet i de la seva rellevància patrimonial. Hi ha alternatives que poden enriquir el debat: afegir informació històrica, explicar les conseqüències de la colonització, crear espais de memòria dedicats als pobles indígenes o obrir processos de consulta ciutadana.

Retirar una estàtua d’un espai d’honor no equival necessàriament a esborrar un personatge de la història. De la mateixa manera, conservar-la sense cap explicació crítica tampoc no és una decisió neutral.

Els símbols també poden canviar

Les ciutats han de poder revisar els seus símbols a mesura que canvien els coneixements històrics i els valors socials. El patrimoni no consisteix únicament a conservar objectes, sinó també a explicar per què existeixen i què representen.

Colom ha de continuar sent estudiat com una figura decisiva de la història mundial. Però que sigui important històricament no resol, per si sol, la qüestió de si ha de presidir places i espais públics.

Un monument no només ens parla del passat: també ens diu a qui decidim homenatjar en el present.

Potser la millor manera d’afrontar aquest debat no és preguntar-nos si hem d’oblidar Colom, sinó com podem recordar-lo sense oblidar les persones i els pobles que massa sovint han quedat fora del relat oficial.