Una cançó que no ha acabat de galopar

«A galopar» neix del poema Galope, escrit per Rafael Alberti i inclòs en el seu cicle poètic de guerra. Paco Ibáñez el va musicar i enregistrar el 1969: la seva interpretació va donar al poema una nova vida pública i el va convertir en una de les grans cançons de resistència de la cultura democràtica.

La força de la peça no depèn d’una explicació complicada. Hi ha un poble que avança, un cavall que galopa i una veu que no accepta la resignació. Alberti escrivia des de l’experiència de la guerra i de la defensa de la República; Ibáñez va fer que aquells versos travessessin fronteres, generacions i escenaris. La cançó va circular com a símbol de l’antifranquisme i va quedar associada a la recuperació de la paraula pública i de la llibertat.

El seu significat avui no pot ser una còpia mecànica del de 1969. La dictadura franquista és història, però les llibertats no es mantenen soles. Davant l’extrema dreta, la xenofòbia, el menyspreu a la diversitat, la desinformació i la normalització de discursos autoritaris, «A galopar» pot ser un himne cívic: de coratge, solidaritat, memòria i defensa dels drets humans. Galopar, avui, és participar, informar-se, votar amb consciència, protegir qui pateix discriminació, defensar la cultura i no callar davant la injustícia.

La imatge del galop ens parla d’energia col·lectiva. Però el seu horitzó ha de ser democràtic: no venjança ni violència, sinó llibertat, igualtat, dignitat i una societat on ningú no sigui expulsat de la comunitat.

Context i estudi: UNED — el poema «Galope» · PoeMAS — «A galopar», versió de Paco Ibáñez · UAB — «A galopar», himne de la resistència.

Paco Ibáñez: una vida feta de música i paraules

Paco Ibáñez. Fotografia de Joxerrazabala, 2010. Llicència CC BY-SA 3.0. Fitxa i llicència de la imatge.

Paco Ibáñez (València, 20 de novembre de 1934), nom artístic de Francisco Ibáñez Gorostidi, és cantant, guitarrista i compositor. Fill de pare valencià i mare basca, va viure la infància marcada per la Guerra Civil i l’exili familiar. El seu pare, republicà i anarquista, va ser internat en camps de treball francesos; la família va acabar reunint-se a França el 1948.

La seva infantesa entre el País Basc i l’exili francès, el contacte amb diverses llengües i cultures i la descoberta de la cançó d’autor van modelar una sensibilitat que sempre ha unit música i literatura. A París va conèixer l’obra de Georges Brassens, una influència decisiva en la seva manera d’entendre la cançó.

El 1964 va publicar el primer volum de La poésie espagnole de nos jours et de toujours. El concert al teatre Olympia de París, el desembre de 1969, va esdevenir un moment emblemàtic: la seva veu va acostar a molts oients poetes que la censura franquista havia volgut silenciar o arraconar.

Al llarg de més de sis dècades ha musicat autors de tradicions i èpoques diverses: Góngora, Quevedo, Lorca, Alberti, Miguel Hernández, Antonio Machado, Blas de Otero, Gabriel Celaya, José Agustín Goytisolo, Cernuda, Neruda i molts més. La seva obra no és només un cançoner: és també una porta d’entrada a la poesia.

Ha rebut reconeixements com la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (2006) i la distinció francesa de l’Ordre de les Arts i les Lletres. Però el seu llegat més persistent és la relació directa amb el públic: una veu, una guitarra i poemes capaços de fer pensar, emocionar i prendre consciència.

Per ampliar la biografia: El País — entrevista de 2025 · El País — «Vale la pena vivir para una canción».

Un repertori que és una biblioteca cantada

Paco Ibáñez ha fet arribar poemes a persones que potser no els haurien descobert en un llibre. Aquestes són algunes de les peces que ajuden a entendre la riquesa del seu univers.

També cal descobrir les seves versions de poemes de Federico García Lorca, Antonio Machado, Rafael Alberti, Quevedo, Góngora i altres autors. El repertori és extens i travessa segles de literatura.

RTVE explica la història de «Palabras para Julia» i la seva dimensió de resistència: La mitad invisible — RTVE.

Una veu que continua interpel·lant

Els titulars següents es presenten com a peces editorials tipogràfiques per a aquesta pàgina —no són captures de pantalla ni reproduccions de les capçaleres originals. Cada titular enllaça amb l’article o l’entrevista corresponent.

Una idea que travessa aquestes mirades: Ibáñez no ha estat només un intèrpret de poemes; ha estat un transmissor de memòria cultural i un artista que ha defensat que la cançó pot crear consciència.

Escoltar-lo, veure’l, tornar-hi

Trobar «A galopar» a YouTube «Palabras para Julia» a YouTube Canal i vídeos de Paco Ibáñez

Que no ens prenguin les paraules

Hi ha cançons que ens recorden qui vam ser. I n’hi ha que ens exigeixen decidir qui volem ser.

Que «A galopar» torni a sonar a les places, a les escoles, als ateneus, als teatres i a les cases. Que la joventut la descobreixi no com una peça de museu, sinó com una obra viva. Que ens ajudi a defensar la democràcia sense por i sense odi; amb cultura, solidaritat, esperit crític i coratge.

Perquè la llibertat no és una herència que es pugui deixar oblidada en un calaix. És una responsabilitat compartida. I la paraula, quan és lliure, encara pot obrir camins.