ONA MOMENTS
La teva ràdio, el teu moment.
Música, emocions i companyia allà on siguis.
Ona Moments
Ràdio en directe
No n’hi ha prou amb un cara a cara
El debat Sánchez-Feijóo torna a posar el focus en el bipartidisme. Però l’esquerra és més àmplia que el PSOE, i el futur del país no es pot explicar només a dues veus.
El problema no és que Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo debatin. El problema és que el seu cara a cara es presenti com si resumís tota la política espanyola.
Qui ha guanyat? La pregunta important és una altra
Un cara a cara entre els dos principals candidats dels partits estatals pot tenir interès informatiu. Permet contrastar lideratges, estratègies i models de país. Però convertir-lo en el gran esdeveniment electoral també reforça una idea massa estreta: que la política espanyola és, essencialment, una disputa entre PSOE i PP.
En termes tàctics, un debat es pot guanyar imposant el marc, transmetent seguretat o fent que l’adversari hagi de defensar-se. Però això no equival necessàriament a guanyar el debat de les idees. I, sobretot, no resol la pregunta de fons: quina majoria social i parlamentària pot impulsar un projecte de país?
El PSOE: massa pendent del centre, massa poc de l’esquerra?
Pedro Sánchez ha de respondre per la gestió del seu govern i pels compromisos que no s’han materialitzat. Però també ha d’afrontar una qüestió política: quan un govern progressista posa tanta energia a semblar moderat i fiable davant del centre, corre el risc de deixar sense resposta les expectatives de la seva pròpia base social.
La prudència pot ser una eina de govern. No pot convertir-se en una excusa per ajornar transformacions urgents. L’electorat progressista no demana només que se li recordi el perill d’un govern de dretes. També vol saber què canviarà concretament en la seva vida.
L’habitatge: el termòmetre de la credibilitat
Hi ha poques qüestions que expliquin tan bé la distància entre els discursos i la vida quotidiana com l’habitatge. Per a moltes persones joves, emancipar-se continua sent un horitzó llunyà. Per a moltes famílies, el lloguer o la hipoteca absorbeixen una part excessiva dels ingressos.
Dir que el problema és complex no és suficient. Calen objectius mesurables, calendari i responsabilitats. Cal ampliar de manera sostinguda el parc públic i assequible, mobilitzar habitatges buits quan sigui viable, combatre l’especulació i garantir que les polítiques públiques protegeixin les persones residents. I cal avaluar què funciona i què no.
El mateix criteri s’ha d’aplicar a la sanitat, l’educació, les pensions, els salaris i la protecció social. Els drets no es defensen només amb declaracions: es defensen amb pressupostos, serveis i resultats.
L’esquerra no és una sola veu
El PSOE és una peça central de l’espai progressista estatal, però no n’és l’únic representant. Podem, ERC, les iniciatives que es puguin articular al voltant d’un Frente Amplio i altres forces d’esquerres tenen tradicions, prioritats i bases socials diferents. Aquesta diversitat no és una anomalia que s’hagi d’amagar: és una realitat democràtica que cal explicar.
La pluralitat també implica discrepàncies. No cal fingir que totes les forces pensen igual ni que una coalició és automàticament fàcil. Cal, això sí, que les propostes puguin confrontar-se en igualtat de condicions i que la ciutadania conegui què defensa cadascú abans de votar.
Una agenda material
Parc públic, lloguer assequible, salaris dignes, fiscalitat justa i serveis públics amb recursos.
Una democràcia de moltes veus
Reconeixement de la diversitat nacional, participació, feminisme, ecologisme i drets civils.
Un debat electoral hauria de reflectir el país real
Les majories parlamentàries es construeixen amb més actors que els dos grans partits estatals. Per això, els formats televisius també haurien de reflectir aquesta realitat: debats plurals, espais temàtics i oportunitats perquè les forces amb opcions d’incidir en la governabilitat expliquin les seves propostes.
Això no vol dir que tots els partits hagin de tenir exactament el mateix espai en qualsevol programa. Vol dir que el debat central no pot convertir-se en l’únic relat disponible. Una democràcia madura necessita més contrast, no menys.
Frenar la dreta no és un projecte de país
És legítim i necessari advertir dels riscos d’un gir reaccionari. Però no es pot demanar indefinidament el vot progressista només per por del que pot venir. Cal oferir una alternativa que il·lusioni, que redistribueixi poder i recursos, i que millori la vida de la majoria.
El PSOE no pot demanar a tota l’esquerra que el segueixi si no està disposat a deixar-se transformar també per l’esquerra. I les altres forces progressistes han d’assumir el repte de construir propostes viables, cooperar quan sigui possible i explicar amb claredat les seves diferències.
No es tracta només de guanyar unes eleccions. Es tracta de saber per a qui i per a què es vol governar.
Nota editorial: article d’opinió. Les valoracions sobre el debat i els projectes polítics són interpretacions; no s’hi atribueixen declaracions literals als participants.

