El 21 de febrer de 1848, una impremta de Londres va escopir un fullet de poc més de vint pàgines que pretenia sacsejar els fonaments d’Europa. Karl Marx i Friedrich Engels no només van redactar un programa polític; van escriure el guió d’una tensió que, 178 anys després, continua sent el motor de la política a Catalunya, a Espanya i en un món que s’aboca a la intel·ligència artificial.

L’Estat de la Qüestió: Del vapor a l’algoritme

Si Marx aixequés el cap avui, no se sorprendria de veure drons o internet, sinó de comprovar que la seva tesi central s’ha complert amb una precisió quirúrgica: el capital no té pàtria.

• La Globalització Total: El Manifest preveia que la burgesia necessitaria “aniuar a tot arreu”. Avui, les grans corporacions tecnològiques són estats nacionals de facto que mouen capitals a la velocitat de la llum, ignorant fronteres.
• La mutació de l’obrer: El 2026, la “lluita de classes” ja no es lliura només a les fàbriques de fums negres. Es lliura en els algoritmes que decideixen el sou d’un repartidor a domicili o en el teletreball precari que desdibuixa la línia entre la vida personal i l’explotació laboral.

Espanya: El laboratori del pragmatisme

A Espanya, el marxisme ha passat de la clandestinitat heroica durant el franquisme a una institucionalització inèdita a l’Europa Occidental.

• L’esquerra al poder: Espanya s’ha convertit en un cas d’estudi global. Mentre en altres països el llegat de Marx s’ha diluït en el populisme, aquí manté una presència directa en el Consell de Ministres.
• La batalla del BOE: L’anàlisi marxista avui no busca la presa del Palau d’Hivern, sinó la regulació del preu dels lloguers, l’augment del salari mínim i la fiscalitat sobre els beneficis extraordinaris de la banca.

Catalunya: La síntesi de la falç i l’estelada

A Catalunya, el llegat del 1848 ha pres una forma única: la fusió de l’alliberament social amb l’alliberament nacional.

• L’Escola Catalana: Des del PSUC fins a la CUP o els Comuns, el marxisme català ha entès que no es pot separar la “classe” de la “identitat”. La República Catalana es planteja com una eina per al control públic de l’energia i recursos.
• L’autoorganització: Els sindicats d’habitatge a Sants o el Raval són l’expressió més pura del Manifest en l’actualitat: ciutadans organitzats contra l’especulació.