Ona Moments 🎧
Escolta la ràdio en directe aquí mateix:
També pots visitar la pàgina oficial:
onlineradiobox.com/es/onamoments
🔮 El misteri del Liceu: del convent trinitari al fantasma del monjo (1830–2024)
Una peça de divulgació cultural amb to periodístic i literari.
🏛️ Els orígens: el convent dels Trinitaris
A principis del segle XIX, el lloc on avui s’aixeca el Gran Teatre del Liceu era ocupat pel convent dels Trinitaris Descalços, situat a la Rambla de Barcelona.
Amb la desamortització de Mendizábal (1835), el convent va ser expropiat i enderrocat. El solar, adquirit per una societat burgesa, es destinà a la construcció d’un gran teatre d’òpera. El 4 d’abril de 1847 s’inaugurava el Liceu, símbol de la cultura barcelonina, però també —segons la tradició popular— edificat sobre un lloc “maleït”.
🔥 El primer incendi (1861)
El 9 d’abril de 1861, un incendi va reduir el teatre a runes.
Entre les cendres, la llegenda assegura que s’hi va trobar un paper amb unes paraules inquietants:
“Sóc un mussol i vaig sol; si el torneu a aixecar, el tornaré a cremar.”
Des d’aquell moment va néixer la història del fantasma del Liceu, un monjo que no hauria suportat veure com el seu antic convent es convertia en un espai mundà i sorollós.
💣 L’atemptat de 1893
El 7 de novembre de 1893, durant una representació, una bomba llançada per un anarquista va esclatar entre el públic, causant morts i ferits.
El record del monjo fantasma va tornar a aparèixer. Molts barcelonins deien que el seu esperit s’havia manifestat una altra vegada, com un avís contra la vanitat humana.
🔥 El segon incendi (1994)
Més d’un segle després, el 31 de gener de 1994, un nou incendi va destruir completament el teatre. La ciutat va quedar commocionada. Sembla que la maledicció s’havia complert de nou.
Tot i això, el Liceu va ser reconstruït fidelment i reobert el 7 d’octubre de 1999, ressorgint com el fènix que renaix de les seves pròpies cendres.
👻 La llegenda del monjo
Segons la tradició oral, l’esperit del monjo trinitari continua deambulant pels passadissos i soterranis del teatre. Diuen que és un vigilant silenciós, una ombra que es manifesta només en moments decisius.
Molts treballadors nocturns asseguren haver sentit passos, olors d’encens o murmuris a les zones més antigues del Liceu. No hi ha proves, però la llegenda forma part viva de la memòria col·lectiva de Barcelona.
L’ombra del passat
Tardor de 2024. Un grup d’estudiants de segon d’ESO visita el Liceu en una sortida escolar. Els acompanya una guia jove, entusiasta, que els explica la història del teatre i les seves tragèdies.
Quan la visita s’acaba, cinc alumnes es queden enrere, encuriosits per un passadís lateral. Baixen unes escales de pedra humida fins a un antic soterrani, on la llum és feble i l’aire fa olor d’encens antic.
De sobte, les bombetes tremolen. Els passos d’algú ressonen darrere seu. Un murmuri profund s’aixeca entre les parets:
“Això era terra sagrada… per què no em deixeu descansar?”
Els nois es miren, paralitzats. Una ombra allargada, d’hàbit fosc i rostre indefinit, avança lentament pel corredor. Quan un d’ells encén el mòbil, la figura s’esvaeix en el no-res.
Quan tornen amb el grup, expliquen el que han vist, però ningú no els creu. Només la guia els observa amb un somriure misteriós:
—El monjo només es mostra a qui vol conèixer la veritat del Liceu…
Aquella nit, un dels alumnes escriu al seu diari digital:
“El Liceu no és només un teatre. És un mirall del passat. I en algun racó, el monjo encara espera que algú el recordi.”
🎭 El Liceu avui
Avui, el Gran Teatre del Liceu continua sent un emblema cultural de Barcelona. Però entre els murs restaurats encara hi habita una història antiga.
Cada vegada que s’apaguen els llums i el silenci s’estén per la sala, alguns diuen sentir un sospir antic, com si el monjo trinitari encara vetllés pel seu vell convent convertit en temple de la música.
