La Brúixola Interior: Autoconeixement per il·luminar el passat i construir el futur

La vida és un camí ple d’aprenentatges, però sovint, els fonaments d’aquest camí es construeixen durant la nostra infància. Les experiències viscudes en els primers anys de vida, tant les positives com les negatives, no desapareixen amb l’adolescència o l’edat adulta. S’hi queden, com a petjades al nostre cervell i en la nostra psicologia, i poden influir en la nostra manera de pensar, sentir i actuar.

Però no us preocupeu, no estem destinats a repetir patrons. Tenim l’extraordinària capacitat de canviar i de créixer. El primer pas és l’autoconeixement, una eina poderosa per desxifrar qui som realment i per què actuem com ho fem.

—

L’autoconeixement: el mapa per a la ment

Treballar l’autoconeixement no és una tasca d’un sol dia, sinó un procés continu de reflexió. Es tracta de mirar-se cap a dins amb honestedat, sense judicis. Aquest procés ens permet:

• Identificar les nostres emocions: Per què em sento així? Què ha provocat aquesta reacció? Ser conscients de les nostres emocions ens ajuda a gestionar-les millor.
• Reconèixer els nostres valors i creences: Què és important per a mi? Quines són les meves conviccions? Quan actuem d’acord amb els nostres valors, sentim més plenitud.
• Descobrir les nostres fortaleses i febleses: Tothom té habilitats úniques i àrees de millora. Reconèixer-les és clau per a l’acceptació personal i per saber en què hem de treballar.

Com podem practicar-ho? Una bona manera és a través del mindfulness o l’atenció plena, que ens ajuda a estar en el present i a observar els nostres pensaments i emocions sense deixar-nos emportar. Un altre exercici útil és el “diari de gratitud”, on cada dia anotem allò que valorem, o simplement prendre’s uns minuts per reflexionar sobre el dia.

—

La ment positiva: No és negar el problema, és buscar la solució

Quan parlem de ment positiva, no ens referim a viure en una bombolla on tot és de color rosa. Es tracta d’una actitud proactiva davant la vida. És acceptar que les dificultats existeixen, però centrar-se en les nostres capacitats per a superar-les.

Aquesta mentalitat té un impacte directe en la nostra salut mental. Un pensament optimista redueix l’estrès, millora l’autoestima i ens fa més resilients.

Com podem cultivar-la?

• Canvia el teu diàleg intern: Para atenció a les teves paraules i pensaments. En lloc de “No puc fer això”, prova “Ho intentaré i aprendré pel camí”.
• Fes exercici físic: Moure el cos allibera endorfines, conegudes com les “hormones de la felicitat”. No cal ser un esportista d’elit, amb 30 minuts al dia n’hi ha prou.
• Envolta’t de persones positives: L’energia és contagiosa. Compartir temps amb gent que t’inspira i et dona suport és fonamental.
• Practica la gratitud: Ser conscient de les coses bones de la nostra vida, per petites que siguin, ens ajuda a mantenir una perspectiva més optimista.

—

Curar les ferides de la infància: un acte de valentia adulta

Les ferides d’infància no són un símbol de debilitat, sinó un recordatori que vam patir dolor quan érem vulnerables. Aquestes ferides poden manifestar-se en l’edat adulta com a pors, inseguretats, problemes de relació o, en casos més greus, trastorns mentals com ansietat, depressió o trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT).

Per què ens afecten tant? El cervell d’un nen és com una esponja. Les vivències traumàtiques o negatives (abandonament, maltractament, falta d’afecte…) s’hi queden gravades, creant patrons de comportament i pensament que utilitzem de forma automàtica, sense ser-ne conscients.

Com podem sanar-les?

• Reconeix-les i accepta-les: El primer pas és admetre que aquestes ferides existeixen i que tenen un impacte en tu.
• No et culpis: La responsabilitat del que va passar no era teva. Eres un nen o una nena. El responsable és qui et va fer mal o et va descuidar.
• Busca suport professional: Aquest és el pas més important. La teràpia psicològica és una eina clau per a curar el trauma. Un terapeuta pot oferir-te un espai segur i guiar-te per entendre el passat i processar les emocions que no vas poder expressar. Teràpies com l’EMDR (Desensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars) són molt efectives per a tractar aquests traumes.

I què passa amb la genètica? És cert que la genètica té un paper important en la salut mental. Alguns estudis suggereixen que hi ha una predisposició genètica a certs trastorns. Però és crucial entendre que **la genètica no és un destí inalterable**. L’entorn i les experiències (el que els experts anomenen “factors ambientals”) tenen un paper crucial en si un gen s’activa o no. Un entorn social estressant o un trauma pot ser un catalitzador que “desperti” aquesta predisposició.

En resum, l’autoconeixement és la brúixola, la ment positiva és el combustible i la curació del passat és el procés que ens allibera. És un viatge llarg, però cada petit pas que fem ens acosta a una vida més plena i en harmonia amb nosaltres mateixos. Si sents que aquest procés és massa pesat, recorda que no has de fer-ho sol: demanar ajuda professional és un acte de força, no de feblesa.