En el tènue clarejar d’aquest 9 d’abril, la història de Catalunya ha quedat marcada per una de les seves cicatrius més profundes. Manuel Carrasco i Formiguera, qui fou el paladí de la democràcia cristiana i un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, ha estat afusellat a la presó de Burgos per les tropes franquistes. Amb la seva mort, no només s’apaga la veu d’un polític brillant, sinó també la d’un home que va intentar reconciliar la seva fe catòlica amb la lleialtat a les institucions republicanes i l’autogovern català.

L’execució s’ha dut a terme malgrat l’onada d’indignació internacional que va despertar la seva sentència. Des de les cancelleries europees fins a les més altes instàncies del Vaticà, les peticions de clemència van arribar al despatx del General Franco. El propi Papa Pius XI va intercedir directament per salvar la vida d’un home que considerava un cristià exemplar. Tanmateix, la seva doble condició de catòlic devot i nacionalista català el va convertir en una figura incòmoda per a ambdós bàndols de la guerra, i en una peça de venjança política per al nou règim que s’imposa per la força de les armes.

Carrasco i Formiguera marxa deixant un llegat d’integritat innegociable. La seva figura romandrà com el símbol d’una “tercera via” que no va trobar lloc enmig del soroll de les bombes, però que ressonarà per sempre en la memòria col·lectiva d’aquells que somien amb una Catalunya lliure, democràtica i justa.