Capítol 2: L’aula que vibrava com una antena

Aquell matí, en Marc i l’Oni no van sentir cap crida per l’èter, ni cap senyal en codi Morse, ni tan sols el xiulet fi d’una portadora llunyana. La crida va arribar d’una altra manera.

—“Marc… tens aquesta sensació?” va dir l’Oni, tocant-se l’orella dreta.
—“Sí… és com un soroll de guix, rialles i… pupitres?”

Abans que poguessin reaccionar, una ona inesperada els va envoltar. No era FM ni AM: era ona escolar. En obrir els ulls, es van trobar drets en una aula plena de colors, cartolines i un gran rètol fet a mà que deia:

Una vintena de nens i nenes els miraven amb els ulls oberts com plats.

—Mestre! —va cridar un—. Ja han arribat els senyors de la ràdio!

La mestra somreia, còmplice. Al fons de l’aula, havien muntat un set de ràdio espectacular: una taula amb micròfons, uns auriculars massa grans, una “unitat mòbil” feta amb caixes de sabates i tubs de paper, i un cartell que deia RNE 4 – Escola en Directe.

L’Oni va entendre-ho tot de cop.

—Marc… aquesta és la missió.
—La més important de totes —va respondre ell—: explicar la ràdio a qui encara la pot imaginar.

Què és la ràdio?

Una nena amb trenes va aixecar la mà.

—La ràdio és màgia?

En Marc es va ajupir a la seva alçada.

—És gairebé això. La ràdio és una veu que viatja sense fils, com si fos un missatge secret que sap trobar-te.

L’Oni va agafar un guix i va dibuixar ones a la pissarra.

—Això són les ones de ràdio. No les veiem, però són pertot arreu. Ara mateix n’hi ha que venen del passat… i fins i tot d’algú molt important.

—Marconi! —van cridar tots alhora.

De sobte, els micròfons van fer un “fssssshhh” suau. Els auriculars es van il·luminar. L’èter s’obria.

—Ho sentiu? —va dir l’Oni amb veu baixa—. Quan algú parla de ràdio amb il·lusió… Marconi escolta.

Connexió en directe

—Atenció, atenció! —va anunciar un nen que feia de tècnic—. Estem en directe!

I així, sense més preàmbuls, van fer el primer enllaç en directe des de l’aula. La veu va sortir disparada pels passadissos, cap al pati, cap a la biblioteca… i més enllà.

Cada curs de primària havia preparat el seu propi set:

• A primer, explicaven contes per la ràdio.
• A segon, feien sons amb paper i instruments.
• A quart, llegien notícies de l’escola.
• I des de la biblioteca, una veu calmada parlava de llibres “que també saben escoltar”.

—Això és una xarxa! —va exclamar en Marc emocionat—. Com les primeres emissores… però amb llapis de colors!

L’entrevista inesperada

—Ara toca l’entrevista! —va dir una nena amb un full ple de preguntes—. Marc i Oni, d’on veniu?

—De l’èter —va respondre l’Oni sense dubtar.

—I quants anys teniu?

—Tants com la ràdio… i una mica més.

—És difícil fer ràdio?

—Només si no tens res a dir. I vosaltres… en teniu moltíssim.

Tothom va callar.

—És ell… —va xiuxiuejar en Marc—. Marconi.

Els nens van contenir la respiració. L’èter del passat i el present s’havien trobat en una aula de 3r d’EGB.

—“Cuideu la ràdio” —va dir la veu— “perquè mentre algú escolti… mai no estarà sol.”

El senyal es va fondre suaument.

La mestra es va eixugar una llàgrima. Els nens van aplaudir com si fossin a un gran estudi.

—Missió complerta? —va preguntar l’Oni.
—No —va somriure en Marc—. Missió que continua.