Mariano Ozores: El director que va fer riure un país i va retratar una Espanya en canvi
El cineasta Mariano Ozores, mort als 98 anys aquest 21 de maig de 2025 a Madrid, deixa enrere una filmografia que va marcar a foc la història del cinema popular espanyol. Amb 96 pel·lícules dirigides, va ser un dels directors més prolífics i rendibles del país. Les seves produccions —simples, ràpides, barates i tremendament efectives— van captivar generacions, convertint-lo en una icona d’un gènere que barrejaria sàtira política, costumisme castís, erotisme de postfranquisme i molt, molt d’humor.
Fill d’una nissaga teatral, Ozores es va fer un nom amb el seu estil directe i desenfadat. Va saber llegir la societat del seu temps millor que molts cronistes. En un moment de transició política i moral, el seu cinema va oferir una via d’escapament, però també un mirall. Va ser el rei de la comèdia del “landisme”, de les trames surrealistes del “destape”, i de la crítica social embolcallada d’absurd.
D’entre les seves obres més emblemàtiques en destaquen cinc comèdies que encapsulen la seva visió i època:
- ‘Com està el servei’ (1968): una radiografia de les tensions de classe a través del personatge entranyable de Vicenta, interpretada per Gracita Morales.
- ‘Manolo la nuit’ (1973): clàssic del landisme amb Alfredo Landa, que representa l’home espanyol a cavall entre el franquisme i la modernitat.
- ‘Los bingueros’ (1979): Pajares i Esteso, en plena explosió del bingo i l’economia domèstica, simbolitzen una Espanya que cerca fortuna i diversió.
- ‘Jo vaig fer a Roque III’ (1980): paròdia de Rocky i crítica a la cultura d’improvisació i oportunisme.
- ‘Que vénen els socialistes!’ (1982): sàtira política que reflectia l’ambient d’incertesa i eufòria del canvi a Espanya amb l’arribada del PSOE.
A través d’aquestes obres, Ozores es va convertir en una mena de cronista popular, retratant les pors, les esperances i les contradiccions d’una Espanya que despertava a una nova realitat.
RELAT
«El cinema que ens feia lliures»
Dos parelles seus seuen a una cafeteria del barri de Tetuán, a Madrid. Són amics des de fa dècades, i la mort de Mariano Ozores els ha fet retrocedir en el temps. Els quatre tenen setanta i escaig anys. Parlen amb una periodista cultural que els entrevista per a un reportatge commemoratiu.
Lola:
—Recordo quan vam anar a veure Los bingueros… El cine estava ple! Quina manera de riure, Déu meu.
Manel (el seu marit):
—És que era un cine que no pretenia ser sofisticat. Parlava de nosaltres. Amb estereotips? Sí. Amb masclisme? També. Però ens reconeixíem, i això era poderós.
Teresa:
—Jo no era gaire de riure’m de segons què. Però alhora… aquestes pel·lícules ens donaven un aire de llibertat. Fins i tot quan deien animalades, obrien finestres.
Julián (el seu company):
—Hi havia una mena de desig d’anar més enllà, tot i que fos per camins tronats. Ara potser veiem aquelles trames com a retrògrades, però en aquell moment… era com si per fi poguéssim parlar de sexe, de política, de mentides familiars.
Lola:
—Ara el cinema és més cuidat, més respectuós. I és bo que ho sigui. Però potser també li falta aquella irreverència, aquella bogeria. Aquella manera de dir “eh, que no ens prenem tant seriosament”.
La periodista tanca la llibreta. Somriu. Ha estat una conversa d’afecte i de contradiccions, com el cinema d’Ozores. Un cinema que, com el país, es feia preguntes mentre feia acudits. Un cinema lliure, tot i les seves mancances. Un cinema que —més enllà de la nostàlgia— va ser, simplement, la veu d’un temps.
 | ResponderReenviarAñadir reacción |