«Només aspiro a sobreviure fins a la jubilació». Aquesta frase, d’una crueltat gairebé bèl·lica, no prové d’un soldat en retirada, sinó d’algú que hauria de ser el motor de la nostra societat: un mestre.

Les dades publicades pel sindicat STEs no són només estadístiques; són el certificat d’un naufragi emocional que ens hauria de fer caure la cara de vergonya.

Que el 83% dels docents assegurin que el clima a les aules és conflictiu ens diu que l’escola ja no és aquell espai de respecte i aprenentatge que un dia vam somiar. S’ha convertit, per a molts, en una trinxera. Quan les aules deixen de fer olor de llibres per fer olor d’ansiolítics, quan l’insult de l’alumne o la vexació de la família esdevenen el pa de cada dia, el sistema no només falla als professors: ens falla a tots.

“Els atacs de pànic i les baixes per estrès són el símptoma d’una societat que ha delegat tota la responsabilitat educativa en els centres.”

El més alarmant no és només la insolència, sinó la solitud del docent. Avui, quatre de cada deu professors caminen pels passadissos amb la mirada apagada, desmotivats per un desgast que no cura cap període de vacances. Els atacs de pànic i les baixes per estrès són el símptoma d’una societat que ha delegat tota la responsabilitat educativa en els centres, però que els ha retirat tota l’autoritat i el suport.

Hem convertit la vocació en una cursa de supervivència. Si l’únic horitzó d’un mestre és el dia que pugui deixar de ser-ho, quin futur estem dibuixant per als nostres fills? L’educació està cremant els seus millors actius en la foguera de la indiferència i la mala educació. Potser és hora que, com a societat, deixem de mirar cap a un altre costat i entenguem que, si el mestre es rendeix, el futur es queda a les fosques.