El 3 de març de 1459 moria a València un dels grans noms de la literatura europea del segle XV: Ausiàs March. Amb ell desapareixia no sols un cavaller i cortesà, sinó la veu poètica que havia transformat per sempre la lírica en llengua catalana.

Nascut cap al 1397 en el si d’una família de petita noblesa vinculada a la cort del Regne de València, March va viure entre l’espasa i el vers. Participà en expedicions militars al servei d’Alfons el Magnànim, però seria la seva obra poètica la que el convertiria en figura capital del que avui anomenem Segle d’Or valencià.

El poeta de l’amor i de la consciència

Ausiàs March va trencar amb la tradició trobadoresca que encara dominava la lírica del seu temps. Si els trobadors havien cantat un amor idealitzat i codificat, March va despullar el sentiment fins a convertir-lo en matèria d’anàlisi moral i psicològica. El seu “jo” poètic es debat entre el desig i la culpa, entre la carn i l’esperit, entre la passió humana i l’anhel de redempció.

Aquests constitueixen un corpus d’una profunditat inèdita a la península Ibèrica del segle XV. El llenguatge, aspre i alhora intens, abandona el provençal literari per apostar decididament per la llengua pròpia del regne, elevant-la a una categoria literària superior.

Un llegat universal

La mort de March el 1459 no va significar el silenci de la seva veu. Ben al contrari: la seva obra es difongué àmpliament i influí decisivament en la poesia posterior. Autors del Renaixement castellà, com Garcilaso de la Vega, llegiren i admiraren els seus versos. La seva concepció de l’amor com a conflicte interior anticipa inquietuds que travessaran segles de literatura europea.

Enterrat a la catedral de València, March roman com una de les figures més sòlides de la cultura catalana. La seva poesia, plena de tensió existencial, continua interpel·lant el lector contemporani amb una veu sorprenentment moderna.