Relat: “El Nadal de la taula de la Marta”
La Marta s’asseia al cap de la taula, contemplant els preparatius del sopar de Nadal.
Des de petita, sempre havia somiat amb unes festes mĂ giques, d’aquelles que sortien als llibres: una famĂlia unida, rialles sinceres i una llum cĂ lida que ho embolcallava tot. Però la realitat sempre havia estat mĂ©s complicada. La seva famĂlia es veia poc, i quan ho feia, solien sorgir tensions. Sabia que hi havia temes prohibits: la religiĂł, el futbol i la polĂtica eren mines que podien explotar en qualsevol moment.
Però aquell any, la Marta tenia un propòsit: crear una mica de mà gia que durés més enllà del Nadal.
Va començar per l’essencial: una taula simple però acollidora. Res d’excessos, només espelmes blanques, una branca de pi al centre i petites targetes escrites a mà on es podia llegir:
“GrĂ cies per ser aquĂ.” Va preparar plats que agradaven a tothom, sense luxe, però plens de records: la sopa de la seva Ă via, torrons casolans i galetes que havia fet amb els petits de casa.
Quan tots es van asseure, la tensió inicial es notava. Les converses eren cauteloses, carregades d’aquella formalitat que sorgeix quan la gent no es coneix prou o s’ha allunyat massa. La Marta, però, va decidir portar el sopar cap a un terreny diferent.
—Recordeu el Nadal en què el tiet va caure a la neu portant el tortell? —va dir amb un somriure.
Els petits van esclafir a riure i, un a un, els adults van començar a compartir anècdotes divertides, històries de quan eren nens i Nadals passats. Per moments, es van oblidar de les seves diferències.
MĂ©s tard, quan semblava que la nit podia desviar-se cap a converses mĂ©s incòmodes, la Marta va posar un petit joc damunt la taula: cada membre de la famĂlia havia d’escriure en un paper una cosa bona sobre algĂş altre.
Els més petits van ser els primers a participar, i aviat tothom seguia el joc. Entre rialles i algun somriure emocionat, tothom es va sentir una mica més vist, més connectat.
Cap al final de la nit, mentre recollien els plats, la seva cosina, la Laura, li va dir:
—Com t’ho fas per mantenir aquesta calma? Sempre sembla que el Nadal ha de ser perfecte, però tu… fas que tot sigui més senzill, més real.
La Marta va somriure.
—És senzill. Nadal no hauria de ser només avui. La mà gia no ve de la decoració, del menjar ni dels regals. Ve de veure’ns els uns als altres tal com som, no només una nit, sinó cada dia.
Aquella nit, la Marta es va adormir amb la sensació que, per un cop, la mà gia de Nadal havia trobat el seu lloc, no a la taula ni a les llums, sinó en els cors dels qui l’envoltaven. I sabia que aquella llum podia durar molt més que una sola nit.
