Hi ha una pregunta que potser ens hauríem de fer més sovint: ens estem quedant sense llocs per trobar-nos?

No parlo només de places, bars, teatres o sales de concerts. Parlo d’aquells espais —físics i emocionals— on encara podem mirar-nos als ulls, conversar sense presses, riure amb desconeguts, emocionar-nos al costat d’altres persones i sortir de casa havent compartit alguna cosa que no cabia dins d’una pantalla.

Perquè potser ens hem acostumat massa a estar connectats… i massa poc a estar junts.

Tornar a veure’ns és tota una revolució

Vivim envoltats de finestres digitals. Missatges instantanis, videotrucades, xarxes socials, plataformes, notificacions…

Podem parlar amb algú que és a milers de quilòmetres de distància en qüestió de segons.

Però hi ha coses que Internet encara no sap reproduir del tot.

Això també és cultura.

I, sobretot, això és comunitat.

El teatre necessita públic. I nosaltres també

Quan anem al teatre no només anem a veure una història.

Ens asseiem al costat d’altres persones i, durant una estona, acceptem mirar cap al mateix lloc.

És gairebé un petit pacte col·lectiu.

Durant uns minuts deixem de ser individus aïllats i ens convertim en públic.

Riu junt. S’emociona junt. I, de vegades, calla junt.

La recuperació cultural de diferents espais i l’arribada de noves temporades escèniques ens recorden precisament això: la cultura no és només una cosa que consumim. És una cosa que vivim.

La nova temporada del LAVA posa precisament el focus en aquesta idea del retrobament.

I la paraula és preciosa: retrobament.

Perquè retrobar-se significa que abans hi havia una distància. I perquè tornar a trobar-nos també significa que encara tenim ganes de fer-ho.

Ens falta temps o ens falten llocs?

Potser les dues coses.

Vivim accelerats. Treballem, estudiem, anem amunt i avall, mirem el mòbil mentre mengem, contestem missatges mentre caminem i, quan finalment tenim una estona lliure, sovint acabem asseguts davant d’una pantalla.

I no és que la pantalla sigui el problema.

Necessitem espais intermedis.

Llocs on no calgui comprar res per poder estar-hi.

Places on seure. Biblioteques. Centres culturals. Ateneus. Cinemes. Teatres. Sales de música. Festivals. Casals. Llibreries. Museus.

I qualsevol racó on encara sigui possible dir: “Ens veiem?”

Perquè quedar és una activitat revolucionària

Sembla una frase exagerada.

Però potser no ho és tant.

En una societat que ens empeny constantment cap a la individualització, quedar amb algú implica reservar temps per a una altra persona.

Dir-li: “Avui no tinc pressa.”

I això és gairebé revolucionari.

Anar a veure una obra és decidir que durant dues hores no mirarem el mòbil.

Anar a un concert és acceptar que la música també es pot escoltar amb el cos.

Anar a una exposició és caminar al costat d’altres persones i deixar que una imatge ens faci pensar.

I anar a prendre un cafè amb algú és, simplement, regalar-li una mica del nostre temps.

Tornar a ocupar els espais

Potser la gran revolució cultural dels pròxims anys no serà inventar una nova plataforma.

Potser serà tornar a omplir les que ja tenim.

Tornar a aquella cultura que no es pot pausar, rebobinar ni veure a doble velocitat.

Perquè hi ha experiències que només tenen sentit quan passen ara i aquí.

I amb altres persones.

“Volverte a ver”

Hi ha una frase que sembla senzilla però que conté tot un món:

No és simplement veure una persona.

És recuperar una proximitat.

És tornar a compartir una taula, una butaca, una cançó, una obra de teatre, una conversa, una ciutat, una nit, una emoció.

I potser per això aquesta idea del retrobament és tan poderosa.

Perquè després d’anys en què hem après a estar connectats a distància, necessitem recordar una cosa molt més antiga:

I si el futur fos tornar?

Ens han dit moltes vegades que el futur serà més digital, més intel·ligent, més ràpid i més connectat.

Potser sí.

Però jo voldria afegir-hi una altra paraula: més humà.

Perquè no volem només més connexions. Volem més trobades.

No volem només més continguts. Volem més experiències.

No volem només més seguidors. Volem més persones amb qui compartir el camí.

I no volem només saber què està passant al món. De vegades volem simplement seure al costat d’algú i preguntar:

I escoltar la resposta.

Sense emojis. Sense notificacions. Sense presses.

Cara a cara.