Aquest 2026 es compleixen deu anys de la mort de Carles Flavià, una de les figures més singulars i inclassificables de l’escena mediàtica catalana. Una dècada després, el seu record continua viu entre espectadors, companys i seguidors que encara avui reivindiquen el seu estil únic, provocador i profundament lliure.

Flavià no era només un humorista. Era un agitador, un performer, un personatge que es movia constantment entre la realitat i la ficció. Amb una presència escènica desconcertant, era capaç de generar incomoditat, riure i reflexió gairebé al mateix temps. En una època dominada per formats previsibles, ell representava el caos creatiu.

La seva popularitat va créixer especialment a la televisió dels anys noranta, on es va convertir en un rostre habitual de programes nocturns. Però reduir-lo a la televisió seria injust. Flavià venia d’un recorregut vital intens: activisme polític, experiències laborals diverses i una mirada crítica sobre la societat que mai va abandonar.

El seu humor, sovint qualificat d’absurd o surrealista, amagava una crítica mordaç. Jugava amb el límit, amb el silenci incòmode, amb la repetició i la improvisació. No buscava agradar a tothom, i potser per això va connectar amb un públic fidel que valorava la seva autenticitat.

Deu anys després de la seva mort, la seva figura ha esdevingut gairebé de culte. En un panorama mediàtic cada cop més homogeni, la seva manera d’entendre l’espectacle es percep com una rara excepció: la d’algú que no seguia cap guió més enllà del seu propi impuls creatiu.

Recordar Carles Flavià avui és també reivindicar una manera de fer que difícilment trobaria lloc en els formats actuals. És reconèixer el valor del risc, de la imperfecció i de la llibertat escènica. I és, sobretot, mantenir viva la memòria d’un artista que va fer del desconcert una forma d’art.

Deu anys després, Flavià continua sent una pregunta oberta. I potser és precisament això el que el fa inoblidable.