Aquest estiu es compleixen 33 anys de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, un esdeveniment clau per a la transformació urbanística, social i simbòlica de la ciutat. Més de tres dècades després, molts es pregunten: quina petjada ha deixat aquell moment únic en la Barcelona i la Catalunya d’avui?

✨ Un record viu però llunyà

L’estiu del 92 va simbolitzar un moment d’unitat i confiança col·lectiva. Barcelona es va obrir al mar, es va projectar al món i es va convertir en un model de renovació urbana. Aquella sensació d’il·lusió compartida és encara un referent mundial d’èxit olímpic.

Avui, en un context marcat per la crisi climàtica, l’esgotament polític i els reptes socials globals, aquell esperit sembla difuminat o encapsulat en la memòria. El repte actual és reinterpretar aquell impuls col·lectiu per encarar un futur més just i sostenible.

🏟️ Les infraestructures: entre el llegat i la gestió desigual

Les principals instal·lacions olímpiques encara són en funcionament, amb una utilització diversa:

• Palau Sant Jordi: acull concerts, esports i grans esdeveniments.
• Estadi Olímpic Lluís Companys: seu esportiva i espai per a grans cites temporals.
• Anella Olímpica: zona emblemàtica però amb reptes de manteniment i renovació.
• Piscines de Montjuïc: ús esportiu intermitent amb algunes fases de poca activitat.

La ciutat ha aprofitat en bona part el llegat físic del 92, però hi ha zones que demanen inversió, gestió renovada i una mirada adaptada als temps actuals.

🇦🇩 Catalunya i la identitat post-olímpica

Els Jocs Olímpics van servir com a escenari d’una certa afirmació cultural catalana dins d’un marc institucional estatal. El català va tenir una presència notable i es va mostrar una Catalunya moderna i oberta.

Amb els canvis polítics de les últimes dècades, el debat sobre la identitat, l’autogovern i el futur institucional de Catalunya ha marcat una nova etapa. Avui, les aspiracions col·lectives conviuen amb un sentiment de complexitat i necessitat de nous lideratges.

🌍 Un llegat intangible

Més enllà de les infraestructures, el llegat més significatiu potser és simbòlic: la capacitat d’organitzar-se, d’il·lusionar-se col·lectivament i de projectar una ciutat al món amb confiança. Barcelona 92 representa encara un exemple de transformació positiva i planificació urbana amb visió.

Molts ciutadans encara recorden aquell estiu amb emoció, i consideren que l’esperit cívic i la participació ciutadana van ser fonamentals en l’èxit del projecte.

📣 I ara, què?

El 33è aniversari dels Jocs és una oportunitat per repensar el seu llegat. No per viure’n del record, sinó per activar un nou projecte col·lectiu que posi al centre la sostenibilitat, la inclusió, la cultura i el benestar comú.

“El 1992 vam veure què podia ser Barcelona. El repte del 2025 és imaginar què volem que sigui.”
— Reflexió publicada aquest mes de juliol

🧭 Recursos complementaris

• Història dels Jocs Olímpics de Barcelona
• Transformació urbanística de la ciutat
• Equipaments esportius i el seu ús actual
• Memòria ciutadana i participació veïnal