La Voluntat contra la Boira: L’Ànima de Leonor (Nascuda el 1930)

La Leonor, amb nou dècades d’història gravades a la seva mirada, manté una rutina que és un autèntic acte de fe: el seu passeig diari. El seu aliat inseparable, el taca-taca, no és només una ajuda tècnica; és el marc dins el qual es lliura una batalla íntima i gairebé poètica.

El que ens revela la Leonor no té a veure amb el dolor quotidià, la clàssica queixa del cos cansat. El dolor, diu, és conegut. La seva lluita és una altra:

“No és el dolor el que em frena, sinó aquella sensació estranya que li apuja pels peus, com si de cop deixessin de respondre. És una cosa que m’arriba des de l’interior, com si la sang s’hagués oblidat del camí.”

Aquesta **”sensació estranya”** és la gran protagonista del nostre episodi. És la desconnexió nerviosa, el fil tallat entre l’ordre mental i l’execució física. Una metàfora potent de la pèrdua de control que, tard o d’hora, tots experimentem en algun aspecte de la nostra vida.

L’Interrogant Metge del Caminar: El Rumb Perdut

La Leonor, amb una lucidesa commovedora, transforma el seu repte físic en una pregunta existencial. La qüestió no és *si pot* caminar, sinó *cap a on* la portaran els seus peus.

En un dels moments més colpidors de l’episodi, ella ens confessa la seva paradoxa:

“A vegades no és que em faci malament, és que no sé si em portessin on vull.”

Aquesta frase encapsula la fragilitat de la vellesa, on el desig (la finestra, el llibre, el sol del matí) pot ser traït per la pròpia base de la nostra existència: el fonament dels peus. La Leonor ens parla de la possibilitat que els seus peus, aquestes “brúixoles boges”, la portin a un altre lloc… El seu objectiu és la **conquesta de la certesa**, la victòria sobre l’ambigüitat del cos.

Peticions de l’Oient: Una Col·laboració de Ràdio Hostrafrancs

L’essència de **Peticions de l’Oient** resideix en la recerca de la universalitat en l’experiència individual. La lluita de Leonor per la direcció i la certesa ressona amb els nostres propis “passos incerts”: la incertesa professional, la recerca de rumb en una relació, o la redefinició d’un mateix després d’un canvi vital.

Aquest projecte, impulsat amb la sensibilitat que ens caracteritza a **Ràdio Hostrafrancs**, utilitza el format de pòdcast i l’emissió per arribar més enllà dels nostres barris. El taca-taca esdevé, en aquest context, el símbol de la nostra pròpia estratègia de suport, l’eina que ens permet avançar quan la convicció flaqueja.

🎙️ En aquest episodi podreu escoltar:

• La força tranquil·la de Leonor: Entrevistes i reflexions íntimes sobre el cos i la voluntat.
• El So de la Persistència: Un disseny sonor que transforma un objecte quotidià en un símbol d’èpica.
• Una Reflexió sobre la Direcció: Per què el desig de saber on anem és la petició més gran que fem a la vida.

Escolteu “Els Passos Incerts” i descobriu que, a vegades, les peticions més grans de l’oient no són cançons, sinó la simple sol·licitud d’un camí clar.