Molt bones, benvolguda família de Moments en FM! Avui, a la nostra Kabaña, l’Ivan i jo obrim portes i finestres, encenem tots els llums del nostre refugi i, sobretot, obrim els nostres cors per aportar una guspira de llum en aquells moments desoladors en què costa veure una sortida.

La vida ens planteja situacions en què, de vegades, ens sentim superats i ens diem: “No puc més”, “Fins aquí he arribat” o “Llenço la tovallola”. Són missatges de resignació que neixen del patiment i la decepció.

Tot i els esforços i la dedicació, a vegades ens trobem davant desenllaços dolorosos i busquem un refugi. A la nostra Kabaña, volem ser aquest espai d’acollida i tendresa, on una abraçada pugui sostenir-nos i fer-nos camí junts.

De vegades ens repetim pensaments negatius, una vegada i una altra, sense desconnectar mai. Ens sentim sols, sense respostes ni suport, i la desesperança es multiplica. Acceptem renúncies, pensant que el sacrifici és inevitable, i deixem d’escoltar el nostre interior.

El nostre crític intern ens exigeix seguir endavant, com si sentir-nos malament fos un fracàs. El nostre sistema emocional s’activa sense descans, fins i tot quan intentem relaxar-nos. I llavors, tot sembla enverinat.

Respirem. Tantes vegades com calgui. Retrobar-nos amb nosaltres mateixos redueix el desgast mental i emocional. Potser no trobem solucions immediates, però podem obrir la mirada i reconèixer els nostres esforços.

És essencial posar-nos com a prioritat i aturar-nos per observar, respirar i procedir amb consciència. Aquest és l’inici del nostre creixement. Aprenem a somriure a les petites accions i a practicar l’autocompassió: amabilitat cap a nosaltres en moments de patiment compartit amb tota la humanitat.

Busquem persones de confiança, incloent-nos-hi a nosaltres mateixos. Validem el camí fet i recollim abraçades, externes i internes, que recarreguen la nostra energia. Reduïm els “i si…” que ens paralitzen, perquè potser mai passaran.

Quan arriben la por i el neguit, recordem que també passaran. Hi ha recursos senzills que poden ajudar, com el contacte amb l’aigua freda, que ens connecta amb la calma i desvia la ment del desastre.

I si cal, busquem ajuda professional. Fer-ho no és debilitat, és saviesa. No hem d’estar sempre en peu de guerra: mereixem descans, serenor i moments de benestar per recuperar la força.

Acceptar els nostres alts i baixos ens fa més humans. El canvi és constant, fins i tot en les situacions que semblen eternes. Visualitzar un final possible envia al cos i a la ment un missatge de pau.

Jo mateixa, davant camins difícils, després d’escoltar les meves frustracions, continuo present a la meva vida, buscant moments d’oxigen que m’equilibren. De vegades ploro, i aquestes llàgrimes em curen. No fan desaparèixer el problema, però em permeten respirar millor.

Assaborir grans quantitats d’abraçades —externes i pròpies— és un dels millors antídots que existeixen.

La meva estimada família de Moments en FM, tant de bo que, aquesta setmana, sentiu la vostra vàlua i l’amor per la vostra individualitat. Recordeu que no esteu sols ni soles en allò que la vida us presenti.