23-F, la memòria de la democràcia i la política que avui necessitem

El 23 de febrer de 1981 no és només una data; és un símbol de la mateixa fragilitat de la democràcia espanyola. Aquell dia, un grup de membres de la Guardia Civil va envair el Congrés dels Diputats amb metralladores, intentant aturar un procés parlamentari i subvertir l’Estat de dret. Va ser només la televisió —i sobretot l’actitud de determinats líders— el que va impedir que la situació empitjorés.

Les imatges dels diputats tirant-se a terra i les de tres homes que es mantenien drets —Adolfo Suárez, Santiago Carrillo i el general Gutiérrez Mellado— han passat a la història com a metàfora del compromís amb la democràcia. Per a molts historiadors i cronistes actuals, el 23-F va ser el moment en què la democràcia espanyola es va “vacunar” contra el fantasma autoritari.

Persones com Suárez i Carrillo, provinents de tradicions ideològiques molt diferents, van saber posar per davant el futur del país. Suárez, líder de centre, i Carrillo, al capdavant del principal partit comunista, no només van tolerar-se: van acordar políticament perquè Espanya no es tornés enrere.

Que una figura com Santiago Carrillo, exiliat, dirigent comunista i republicà convençut, acceptés participar en un sistema que reconeixia una monarquia pot sonar paradoxal. Però aquesta paradoxa és precisament el que defineix la transició: renúncies tàctiques per guanyar una meta superior —la democràcia i la pau social—. Carrillo no va entregar els seus ideals; va fer política amb realisme.

Un contrast amb la política d’avui

Avui, a més de compartir memòria, hauríem de preguntar-nos: on són les “figures de talla” que posin l’interès comú per davant de l’ego partidista?

En els anys posteriors a la transició, les ferides de la dictadura i les tensions ideològiques eren fortes, però els líders trobaven espais de trobada. Suárez i Carrillo, malgrat les seves diferències profundes, van ser capaços de fer pactes —no ideals per a tots, però funcionals i compromesos amb la democràcia.

Avui, en canvi, la fragmentació política i els egos de partit —en sectors tant d’esquerra com de dreta— semblen més forts que no pas el propòsit de construir consensos amplis. Les tensions internes, les lluites per la visibilitat i la polarització fan que, sovint, la política s’allunyi de l’interès general. I això no és només un debat acadèmic: és una realitat que s’expressa en l’augment de la desafecció i la crispació ciutadana.

Recordar per avançar

Recordar el 23-F no és només rememorar un cop frustrat, sinó reivindicar un moment en què la política va saber posar-se al servei de la democràcia. La mirada actual dels historiadors ho emmarca així: actes de valentia individual combinats amb compromisos col·lectius que van fer possible una transició pacífica i estable.

Aquells pactes no van ser perfectes —ningú no ho és— però sí van ser efectius i orientats al bé comú. Avui, potser, hauríem de recuperar aquell esperit: menys pols partidistes i més capacitat per acordar i dialogar, encara que les opinions siguin contraposades.

La història del 23-F és una lliçó: la democràcia no es protegeix sola; necessita lideratge, responsabilitat i generositat política. I això, ara com fa 45 anys, continua sent més necessari que mai.