Història de dues aspes: El Molino de Barcelona i el Moulin Rouge de París

El món del cabaret té dos noms icònics que sovint es confonen o es relacionen de manera íntima: el Moulin Rouge de París i El Molino de Barcelona. Si bé el Molino barceloní va adoptar el seu nom en homenatge al seu homòleg parisenc, cada un té una història pròpia, un llegat artístic i un paper fonamental en la vida cultural de les seves respectives ciutats.

Qui es va fundar primer?

La resposta és clara: el Moulin Rouge de París. Va ser inaugurat el 6 d’octubre de 1889 per Josep Oller i Charles Zidler. En canvi, El Molino va néixer com un humil local anomenat “La Pajarera Catalana” l’any 1898. Amb el temps, va passar per diversos noms (“Gran Salón Siglo XX”, “Petit Palais” i “Petit Moulin Rouge”) fins que l’any 1913 es va quedar amb el nom de “Moulin Rouge” i, finalment, el 1939, amb “El Molino”.

Estrelles i artistes destacats

• Moulin Rouge (París):

  El Moulin Rouge va ser el bressol d’un art vibrant i d’un ambient bohemi. Els seus espectacles de French cancan van immortalitzar la sala i van convertir-la en un símbol de la Belle Époque. El pintor postimpressionista Henri de Toulouse-Lautrec va ser una figura clau. Les seves litografies no només documentaven la vida del cabaret, sinó que també van fer famosos a artistes de l’època com la ballarina La Goulue. També va ser escenari de grans estrelles de la música com Charles Aznavour, Édith Piaf, Frank Sinatra i Liza Minnelli.

• El Molino (Barcelona):

  El Molino es va erigir com un espai de llibertat i transgressió a l’Avinguda del Paral·lel. Durant la seva època daurada, va acollir a artistes de la revista i el music hall que es van convertir en autèntics mites. Noms com La Bella Dorita, la gairebé centenària Merche Mar, Christa Leem i l’eròtic còmic El Gran Vázquez són figures emblemàtiques que van marcar una època. El seu art, ple de doble sentit i ironia, va ser una eina per esquivar la censura i crear un llenguatge propi.

El Molino sota el franquisme i el destape

El Molino va tenir un paper crucial durant la dictadura franquista. L’any 1939, el règim va obligar a castellanitzar el seu nom, esborrant la referència al “rouge” (vermell) i convertint-se oficialment en “El Molino”. Malgrat la forta censura, la sala va trobar maneres de resistir. Els seus espectacles de varietats es caracteritzaven per l’ambigüitat, les insinuacions i la picaresca. Amb la mort de Franco i l’arribada del destape, El Molino va viure una nova època daurada. La llibertat sexual va permetre mostrar el cos sense complexos. No obstant això, aquesta nova obertura també va acabar per desfasar els espectacles, i la sala va perdre la seva mística. L’any 1997, El Molino va tancar les seves portes, deixant un buit en la memòria col·lectiva del Paral·lel.

La nova gestió i l’actualitat

L’any 2010, El Molino va reobrir les seves portes totalment renovat. La nova gestió volia recuperar l’esperit original del music hall, però adaptant-se als nous temps. El Molino actual no es limita només al cabaret. La seva programació és variada, incloent-hi concerts de jazz, comèdies, festivals i espectacles de burlesque. La Fundació El Molino, una entitat privada, té com a finalitat impulsar el desenvolupament cultural i social del barri del Poble Sec i del Paral·lel.