La història de la democràcia espanyola contemporània no es podria explicar sense la figura d’Adolfo Suárez González. El 23 de març de 2014, el país perdia no només el seu primer president constitucional post-franquisme, sinó l’home que va saber transformar la por d’una dictadura en l’esperança d’una llibertat pactada. Avui, en l’aniversari del seu comiat, recordem el polític que va fer de la paraula la seva millor eina.

L’ascens inesperat

Nascut a Cebreros el 1932, Suárez coneixia des de dins els mecanismes de l’Estat franquista. Quan l’any 1976 va ser triat pel rei Joan Carles I per liderar el govern, el país va quedar atònit. Però sota el seu posat elegant i el seu somriure telegènic, s’hi amagava un reformador audaç. El seu objectiu era tan senzill de dir com complex d’executar: elevar a la categoria de normal a les institucions el que ja era normal al carrer.

«La concòrdia va ser possible perquè els espanyols van decidir que el futur era més important que el passat.»

La transició: Un joc d’equilibris

Suárez va dirigir una orquestra plena de dissonàncies. El seu llegat es fonamenta en tres pilars que van canviar el rumb de la història:

• L’Harakiri de les Corts: Va convèncer els procuradors franquistes perquè aprovessin la Llei per a la Reforma Política, desmantellant el règim des de la seva pròpia legalitat.
• La legalització del PCE: Un acte de valentia política que va permetre la integració de totes les sensibilitats, evitant una democràcia coca.
• El Consens Constitucional: Va saber cedir i fer cedir, culminant amb la Constitució de 1978.

La dignitat davant la tempesta

El seu declivi polític va ser tan ràpid com el seu ascens, marcat per la crisi econòmica i el soroll de sabres. No obstant això, la imatge d’Adolfo Suárez impertorbable al seu escó durant el cop d’estat del 23-F, mentre les bales passaven per sobre del seu cap, es manté com la icona definitiva de la seva dignitat i compromís amb el poble espanyol.

Amb el seu adéu el 2014, va desaparèixer una manera de fer política basada en el diàleg i el respecte a l’adversari. A les parets de la catedral d’Àvila, el seu epitafi ens recorda la lliçó més valuosa que ens va deixar: «La concòrdia va ser possible».