Avui mirem enrere per entendre el present. En un món on la immediatesa digital sembla esborrar el rastre de la memòria, la data del 29 d’abril emergeix amb una força singular. Fa exactament noranta-cinc anys, el 1931, el primer govern de la Segona República va obrir les comportes de la cultura catalana permetent, per primer cop, que la llengua del país fos l’eina de llum a les escoles primàries.

Un llegat de resistència

Aquell decret no va ser només un text legal signat en un despatx de Madrid per Marcel·lí Domingo; va ser l’acte de reparació cap a milers d’infants que havien estat obligats a estudiar en una llengua que sentien aliena. L’escola deixava de ser un centre d’imposició per convertir-se en un espai de convivència.

“L’ensenyament en la llengua materna no és un privilegi polític, és un dret natural de l’infant per créixer en llibertat.”

La mirada des del 2026

Avui, mentre ens submergim en la realitat del segle XXI, els ecos d’aquella fita ressonen entre les noves tecnologies i els debats judicials. Recordar el 1931 és recordar que la llengua és un organisme viu que necessita la institució escolar per respirar. En un entorn de pantalla negra i algoritmes, la paraula escrita i parlada en català continua sent la nostra brúixola d’identitat.