El 29 d’abril de 1980, el món perdia no només un director, sinó l’home que va cartografiar les pors de l’ànima humana. Alfred Hitchcock va entendre que el terror no prové del que veiem, sinó del que la nostra ment imagina en la foscor. Amb una precisió gairebé matemàtica, va transformar l’acte de mirar en una experiència de culpabilitat i plaer. Avui, la seva silueta continua sent el far que guia qualsevol que gosi explicar una història amb una càmera.

Nascut a Londres el 1899, la seva infantesa va estar marcada per una rigidesa catòlica que destil·laria en la seva obra com un sentiment constant de culpa. Després de triomfar a Anglaterra amb clàssics com The 39 Steps, va fer el salt a Hollywood de la mà de David O. Selznick, guanyant l’Oscar amb Rebecca (1940).

Al llarg de cinc dècades, va perfeccionar tècniques com el “montatge d’atracció” i el famós MacGuffin. La seva etapa daurada als anys 50 i 60 ens va regalar obres que han passat a la història no només com a entreteniment, sinó com a estudis psicològics profunds sobre l’obsessió, el voyeurisme i la fragilitat de la identitat.