Ona Moments 🎧
Escolta la ràdio en directe aquí mateix:
També pots visitar la pàgina oficial:
onlineradiobox.com/es/onamoments
El dia que vam deixar de ser llogaters: El naixement d’un temple
Crònica emocional del 10 de juny de 2006, el dia que l’Espanyol va inaugurar oficialment la seva nova llar a Cornellà-El Prat.
Hi ha moments en la història d’un club que no es mesuren en gols ni en títols, sino en dignitat, identitat i llàgrimes d’emoció. El 10 de juny de 2006 és, sens dubte, un d’aquests dies per a la família espanyolista. Aquella tarda de juny, sota un cel que semblava vestir-se amb el blau més intens de la nostra bandera, es va inaugurar oficialment el nou estadi de Cornellà-El Prat. No era un simple tall de cinta; era el crit d’un poble elèctric i rebel que, per fi, tornava a tenir casa seva.
Des de la dolorosa pèrdua de l’enyorat Sarrià l’any 1997, el rumb del club havia estat marcat pel fred i el desterrament. Sí, a Montjuïc vam viure grans nits, vam guanyar Copes del Rei i vam tocar el cel europeu, però mai va ser casa nostra. Aquella pista d’atletisme ens allunyava dels nostres jugadors, i el vent de la muntanya olímpica ens recordava constantment la nostra condició de llogaters.
«A partir d’aquell dia, quan algú ens preguntava on anàvem, ja no havíem de dir «pugem a la muntanya». Vam poder dir, amb el cap ben alt: Anem a casa nostra.»
Una atmosfera d’orgull desbordant
Però aquell 10 de juny tot va canviar. L’atmosfera que es respirava als voltants del nou estadi era d’un orgull perico desbordant. Milers de seguidors, avis que havien plorat la demolició de Sarrià de la mano de nets que només havien conegut el ciment de Montjuïc, es van aplegar a la confluència de Cornellà i El Prat de Llobregat. Les samarretes blanc-i-blaves inundaven els accessos, els càntics retrunyien amb una força nova i les bufandes s’alçaven al vent amb la ràbia i l’alegria continguda de gairebé una dècada d’espera.
L’aixecament del nostre propi futur
L’acte institucional d’inauguració, amb la descoberta de la placa commemorativa, va ser el preludi visual del que tothom sentia al cor: havíem aixecat un dels estadis més moderns d’Europa del no-res, amb el nostre propi esforç i sense deure res a ningú. Els ulls dels presents brillaven en contemplar l’arquitectura d’un camp de futbol de veritat, on les grades morien a tocar de la gespa, dissenyat per convertir-se en una olla de pressió on el sentiment perico es multipliqués per mil.
Aquell dia no es va rodar la pilota de manera oficial —això quedaria per a més endavant—, però es va fer el xut inicial més important: el del nostre futur. Va ser el primer pas d’un comiat dolç i necessari de Montjuïc, la certesa que la resistència havia valgut la pena.
