El dret a decidir en l’àmbit privat: La llei que va revolucionar les famílies de la Transició

Aquell dia es va viure una de les sessions més intenses, divisòries i, a la llarga, alliberadores de la Transició democràtica espanyola. L’aprovació de la Llei del Divorci no només va modificar l’estructura del Codi Civil, sinó que va desmantellar d’arrel la rigidesa legal imposada des de la fi de la Guerra Civil i la subsegüent abolició de la legislació laica i republicana de 1932.

Un país retingut en l’àmbit privat

Fins a l’estiu d’aquell any, Espanya continuava sent un dels pocs reductes d’Europa on el matrimoni es considerava absolutament indissoluble per la via civil. Les parelles que patien ruptures irreversibles només tenien dues opcions: una «separació de fet» alegal o iniciar el camí cap a complexes i altament costoses anul·lacions eclesiàstiques.

A la pràctica, milers de ciutadans es trobaven en una situació d’absolut buit legal, formant noves unitats familiars on els fills resultants eren etiquetats com a «il·legítims» davant el registre. La ratificació de la Constitució de 1978, mitjançant el seu article 32, obria un horitzó de canvi legislatiu obligatori, però l’encaix polític es convertiria en un autèntic camp de batalla ideològic.

«No podem imposar per llei la felicitat conjugal, però tampoc podem imposar per llei la infelicitat a qui ha vist fracassar el seu matrimoni. No estem destruint la família; estem donant una solució a les famílies que ja s’han destruït.»

Francisco Fernández Ordóñez • Ministre de Justícia

El pols contra el seu propi partit

El gran arquitecte d’aquesta fita històrica va ser el ministre de Justícia, Francisco Fernández Ordóñez, integrant de l’ala socialdemòcrata de la Unión de Centro Democrático (UCD). Ordóñez va haver d’exercir una resistència numantina davant els atacs constants que, paradoxalment, no provenien només de l’ala més dretana de l’hemicicle (Alianza Popular), sinó dels sectors democristians del seu propi partit i d’una cúpula eclesiàstica bel·ligerant.

Els eixos vertebradors de la reforma

Tot i que analitzada des de la perspectiva actual la normativa presentava clares restriccions —com la necessitat obligatòria d’al·legar «causes» específiques de trencament com l’abandonament o la infidelitat si no hi havia un mutu acord— la seva execució va canviar el paradigma civil:

• Igualtat jurídica real: Va col·locar la dona en plena igualtat de condicions administratives i legals dins la resolució del matrimoni.
• Dissolució efectiva del vincle: Va facultar de nou ambdues parts per poder contreure posteriors matrimonis civils completament vàlids.
• Emparament de la descendència: Va regular per primer cop les pensions d’aliments i els règims de custòdia des d’una òptica exclusivament civil, laica i protectora.

Un llegat que no va trencar la societat

Els mesos previs a la seva aplicació, els sectors més reaccionaris auguraven el col·lapse de l’estructura social amb el que van anomenar despectivament «el divorciazo». Però el teixit social no es va trencar. Ans al contrari: es van regularitzar milers de drames personals que havien romàs ocults. La Llei del Divorci de 1981 va certificar que la democràcia a Espanya ja no només es mesurava pel dret al vot, sinó també per la conquesta de la llibertat i la dignitat en l’espai més íntim de les persones.