Efemèrides / Teatre i Televisió

Lola Lizaran:
El rostre de la proximitat i l’ànima del teatre català

Hi ha actors que es converteixen en patrimoni d’un país no pas per la distància de la catifa vermella, sinó per la proximitat que transmeten a través de la pantalla i dalt de l’escenari. Dolors Lizaran i Merlos, coneguda arreu com a Lola Lizaran, en va ser un dels exemples més clars. El 7 de juliol de 2003, la vila d’Esparreguera —i amb ella, tota Catalunya— deia adeu a una de les actrius més estimades i respectades de la seva generació.

Avui recordem la seva trajectòria, marcada per la passió tardana pel professionalisme, el compromís amb la seva terra i una capacitat innata per connectar amb el gran públic.

De la Passió d’Esparreguera als grans escenaris

Nascuda a Esparreguera l’any 1931, el destí de la Lola Lizaran estava irremeiablement lligat a la tradició teatral del seu poble. Com tants altres vilatans, va fer els seus premiers passos interpretatius a La Passió d’Esparreguera, on va encarnar el paper de la Mare de Déu durant anys, a més de participar en el teatre amateur local de l’Ateneu. Ella i la seva germana, la també reconeguda i enyorada Anna Lizaran, portaven el teatre a la sang.

El teatre professional va arribar tard a la seva vida, de la mà d’una vocació que feia dècades que s’alimentava en l’anonimat amateur.

Tot i el seu talent evident, la Lola no va fer el salt al teatre professional fins a una edat madura, a finals de la dècada de 1970. El seu debut oficial va arriver de la mà d’una generació de directors que tot just començava a sacsejar el teatre català postfranquista. A partir d’aquell moment, es va convertir en una actriu imprescindible per a directors de la talla de Lluís Pasqual, Mario Gas, Sergi Belbel o Calixto Bieito.

La «iaia» de Catalunya: El boom de les telenovel·les

Si el teatre li va donar el prestigi crític, la televisió pública catalana (TV3) li va atorgar un lloc permanent al cor de les llars del país. La Lola Lizaran va formar part de l’època daurada de les telenovel·les de la tarda, aquelles que paralitzaven el país sencer.

• Poblenou (1994): On va interpretar l’Antònia, un personatge entraanyable que ràpidament va connectar amb tota l’audiència pionera de la ficció catalana.
• El cor de la ciutat (2000): On va donar vida a la Victòria, la carismàtica i lluitadora propietària de la botiga de llegums del barri de Sant Andreu.

La Victòria no era només un personatge; per a molts espectadors era la representació de la tieta o de la tieta-àvia catalana: pencaire, protectora, amb caràcter però amb un cor immens. Lizaran traspassava la pantalla gràcies a una naturalitat interpretativa gairebé impossible de fingir.

Un llegat que perdura

La Lola Lizaran ens va deixar el 2003, als 71 anys, a la seva estimada Esparreguera. El seu buit es va sentir profundament en la professió, però especialment entre un público que la sentia com algú de la seva pròpia família.

L’any 2001, la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva trajectòria i al seu paper com a dinamitzadora cultural. Tanmateix, el seu millor monument és el record d’aquells que, en encendre la televisió o en seure a la platea del teatre, sabien que amb la Lola a l’escenari, la veritat estava assegurada.