El panorama audiovisual està canviant a una velocitat enorme. 3Cat reforça l’oferta digital i el consum sota demanda; RTVE aposta per nous formats, pòdcasts i continguts digitals, mentre la ràdio continua oferint directe, informació i companyia. Tot això està molt bé. Però jo em pregunto: On queda aquella televisió que aconseguia asseure una família al sofà i fer que, després del programa, tothom tingués alguna cosa a dir?

La ràdio i la televisió ja no viuen només dins d’un aparell.

Avui els continguts circulen per plataformes, aplicacions, mòbils, tauletes, ordinadors i televisors connectats.

3Cat ha construït una proposta que combina televisió, ràdio i continguts digitals, mentre RTVE i RNE amplien les seves propostes de pòdcast i consum sota demanda.

La transformació és real i, en molts aspectes, necessària.

Però transformar-se no hauria de voler dir perdre allò que feia especial la comunicació audiovisual:

La possibilitat de compartir-la.

El gran triomf de l’autoconsum

Ens han donat una llibertat extraordinària: triar què volem veure, quan ho volem veure i durant quant de temps.

Un documental a la matinada, una sèrie durant el cap de setmana, un pòdcast mentre caminem o un programa de ràdio mentre conduïm.

És una revolució d’accés i de comoditat.

Però l’autoconsum té una conseqüència que rarament posem damunt la taula:

Cadascú acaba construint la seva pròpia programació.

El pare mira una cosa. La mare una altra. Els fills tenen una plataforma diferent. Els avis escolten la ràdio.

Tots tenim més contingut que mai i, al mateix temps, podem tenir menys coses en comú.

Això no és culpa dels pòdcasts.

Ni de les plataformes.

Ni dels mòbils.

El problema és que hem confós moltes vegades tenir més opcions amb compartir més experiències.

La televisió com a plaça pública

Hi ha una televisió que trobo a faltar.

No necessàriament una televisió més gran, més cara o amb més efectes.

Una televisió que faci de plaça pública.

Una pantalla capaç de reunir persones diferents davant d’un mateix programa i convertir allò que han vist en una conversa.

Un debat ben fet.

Una entrevista que no tingui pressa.

Un concurs que pugui mirar una família sencera.

Un programa d’humor que generi frases que es repeteixen l’endemà.

Un espai de barri on la gent expliqui què li passa.

Un programa cultural que faci descobrir una exposició, una cançó o un llibre.

I, sobretot, formats que no tractin l’espectador només com una dada d’audiència sinó com una persona que pot pensar, discrepar i aportar.

La televisió encara té aquesta capacitat.

I la ràdio també.

De fet, els dos mitjans poden ser molt més que un lloc on consumir continguts:

Poden ser un punt de trobada.

La paradoxa: mai havíem tingut tant contingut

RTVE ha convertit RNE Audio en una gran biblioteca sonora, amb informació, cultura, música, ficció i formats originals.

També ha incorporat videopòdcasts i programes pensats per ser consumits de manera flexible.

3Cat, per la seva banda, combina directe, televisió, ràdio i consum sota demanda.

El problema no és que existeixi aquesta oferta.

El problema seria que, enmig de tanta abundància, desapareguessin els espais que ens permeten coincidir.

Perquè una societat també es construeix amb converses.

I una conversa necessita un tema compartit.

Que torni la televisió que fa parlar

No proposo tornar al passat ni renunciar al mòbil, a la tauleta, a les aplicacions o als pòdcasts.

Seria absurd.

La tecnologia ha multiplicat les possibilitats de la ràdio i la televisió, i hem d’aprofitar-les.

El que proposo és que recuperem una idea:

El contingut compartit importa.

Fa falta més televisió que uneixi famílies.

Més ràdio que faci parlar els veïns.

Més programes que puguin ser vistos o escoltats per generacions diferents.

Més espais on l’espectador pugui pensar:

“Això ho he de comentar amb algú.”

Perquè si tota l’experiència audiovisual acaba convertida en un consum individual dins d’una pantalla personal, correm el risc que els aparells que abans ocupaven el centre de la sala acabin arraconats, oblidats o —com diria amb una mica d’humor— camí de la foguera de Sant Joan.

O exposats com una peça de museu als menjadors de cada casa.

Una pregunta incòmoda

Potser aquesta és la gran pregunta per a la ràdio i la televisió del futur:

La resposta no és tenir menys tecnologia.

És fer-la servir per trobar-nos.

Una pantalla per mirar junts

Potser el futur no és escollir entre televisió tradicional i pòdcast, entre ràdio i aplicació, entre directe i sota demanda.

Potser el futur consisteix a fer que tots aquests formats serveixin per a una mateixa cosa:

Comunicar-nos millor.

Perquè la millor televisió no és necessàriament la que acumula més espectadors.

És la que, quan s’apaga, deixa una conversa encesa.

I aquesta conversa, encara avui, pot començar al sofà de casa.

O a la ràdio de la cuina.

O entre veïns al carrer.

Només cal que tornem a fer continguts que ens donin ganes de mirar-nos els uns als altres i dir:

“Tu què en penses?”