A les 17:45 hores d’aquell dilluns 26 de març, a la residència de la “Casa dels Espanyols” (Schwarzspanierhaus) de Viena, es tancava un dels capítols més vibrants de la cultura occidental. Ludwig van Beethoven, l’home que havia desafiat a Napoleó, a la noblesa i a la mateixa biologia, moria als 56 anys. La seva mort no va ser un succés silenciós; va ser una orquestració final de la natura que semblava escrita per la seva pròpia ploma.

Segons els testimonis de l’època, com el seu amic Anselm Hüttenbrenner, el cel de Viena es va enfosquir de sobte a mitja tarda. Una forta tempesta de neu i pedra va sacsejar les finestres de l’habitació. En el moment exacte d’un tro ensordidor, el compositor —que portava dies en coma— va obrir els ulls, va aixecar el seu puny dret desafiant cap al cel i, després de tornar a caure sobre el llit, va expirar. El geni moria tal com havia viscut: en lluita constant contra el destí.

Beethoven no va ser només un músic; va ser un revolucionari del pensament. La seva sordesa, que va començar a manifestar-se als 26 anys, podria haver destruït qualsevol altre artista. Per a ell, va ser el catalitzador d’una nova era. El 1802, al seu famós Testament de Heiligenstadt, va expressar el seu desig de suïcidar-se davant la pèrdua de l’audició, però es va retractar per una única raó: “Sentia que era impossible deixar aquest món abans d’haver produït tot el que sentia que estava cridat a crear”.

L’obra de Beethoven es divideix en tres períodes que tracen l’evolució de l’home cap a l’abstracció. Des de la influència de Mozart i Haydn, passant per l’heroisme èpic, fins arribar a l’última etapa, on els seus quartets de corda i les sonates per a piano sonaven tan avançats que els seus contemporanis pensaven que havia embogit.

Tres dies després de la seva mort, el 29 de març, Viena es va paralitzar. Tot i ser conegut pel seu caràcter esquerp i solitari, més de 20.000 persones van omplir els carrers per acomiadar-lo. Escoles i botigues van tancar. El fèretre va ser acompanyat per músics de renom, incloent-hi un jove Franz Schubert, que moriria només un any després amb el desig de ser enterrat prop del mestre.

Beethoven no va morir amb aquell tro; va ser el moment en què la seva vibració es va fer eterna. Cada vegada que sona el primer acord de la “Heroica” o el cor de l'”Oda a l’Alegria”, Beethoven torna a alçar el puny desafiant contra el silenci de l’oblit.