
Era el matí del 18 de gener, i el barri de Sant Antoni bullia d’expectació.
Els carrers, plens de banderoles i garlandes, eren un bullici de veïnes i veïns que no es volien perdre el Bicentenari dels Tres Tombs.
L’olor de palla fresca i d’animals omplia l’aire, barrejada amb l’aroma de xocolata desfeta i coca que es venia a les paradetes. Entre la multitud, el Tonet i la Rita, dos germans de vuit i deu anys, corrien impacients cap a la plaça principal. Duien barrets de palla i bufandes de llana, protegint-se del fred del gener, mentre no deixaven de somriure.
Avui era un dia especial: no només veurien la desfilada, sinó que també tindrien l’oportunitat de veure els seus estimats gegants del barri, el Tonet i la Rita, que portaven els seus noms.

—De pressa, Tonet! No vull perdre’m l’arrencada dels cavalls!
—va exclamar la Rita, estirant el braç del seu germà.
—Ja vinc, però espera’m!
—va dir el Tonet, amb les galtes vermelles de l’esforç.
A la plaça, els veïns ja s’havien reunit al voltant del seu avi Francesc, el portador dels gegants. Amb la seva barba blanca i el somriure càlid, era un veterà d’aquestes celebracions i un pilar de la comunitat.
Vestit amb la faixa i la camisa tradicional, supervisava els últims detalls abans de portar els gegants al capdavant de la comitiva.

—Avi! Avi!
—van cridar els nens, corrent cap a ell.
—Aquí esteu, petits!
—va respondre l’avi, agafant-los de les mans.
—Preparats per veure els gegants ballar? Avui fan els honors al barri! Els gegants, alts i majestuosos, eren l’orgull de Sant Antoni. El gegant Tonet portava un barret de carreter i un garrot, mentre que la geganta Rita lluïa un mocador de farcell i un ram de flors.

Els nens sempre s’havien sentit connectats amb ells, com si fossin una extensió de la seva pròpia història.
Quan la desfilada va començar, el so dels tambors i les gralles va omplir l’aire. Els cavalls, impecablement guarnits, tiraven dels carruatges mentre les famílies feien fotos i saludaven. Quan els gegants van aparèixer, les aclamacions van ser unànimes.
—Mira, Rita! Mira com balla el Tonet!
—va cridar el nen, assenyalant el gegant que es movia al ritme de la música.
—Sembla que ens saludin a nosaltres!
—va respondre ella, emocionada.

L’avi Francesc, tot i el pes del gegant, va mantenir el somriure. Sabia que aquest moment quedaria gravat per sempre en la memòria dels seus néts. Quan la desfilada va acabar, els nens van córrer cap als gegants, abraçant-ne les bases de fusta.
—Heu estat genials!
—va dir el Tonet, mirant cap amunt.
—Fins l’any que ve, Tonet i Rita!
—va afegir la seva germana.
El dia va acabar amb una xocolatada popular a la plaça, on els veïns compartien històries i rialles. Per al Tonet i la Rita, però, el moment més màgic havia estat veure els seus gegants dansar, portant l’esperit del barri al cor de tots els assistents.

I entre abraçades i promeses de tornar, el Bicentenari dels Tres Tombs es va convertir en un record inesborrable per a tota la comunitat.

