El 10 de juliol de 2010 va marcar un abans i un després. Més d’un milió de persones van sortir als carrers de Barcelona sota lema «Som una nació. Nosaltres decidim», en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

Aquella mobilització va esdevenir el punt d’inflexió d’un moviment polític que acabaria transformant completament la política catalana durant més d’una dècada.

«Les manifestacions poden canviar la història. Però la història també acaba jutjant les expectatives que generen.»

Amb la perspectiva dels anys, molts ciutadans consideren que el Procés va generar una il·lusió enorme que finalment no es va poder materialitzar. Hi ha qui sosté que alguns dirigents ja eren conscients de les dificultats jurídiques, polítiques i internacionals per culminar una independència efectiva.

Sigui quina sigui la interpretació, el cert és que el debat nacional ja no ocupa el centre exclusiu de la política catalana. L’habitatge, la seguretat, la immigració, la sanitat o el cost de la vida han guanyat protagonisme.

Segons el darrer Baròmetre del CEO, Salvador Illa continua essent el dirigent millor valorat per presidir la Generalitat, encara que el PSC no trasllada aquesta mateixa fortalesa en la valoració del partit. Paral·lelament, Aliança Catalana experimenta un fort creixement electoral i disputa l’espai polític que tradicionalment havia ocupat Junts.

ERC també mostra una certa recuperació electoral, mentre dins del partit emergeixen nous debats sobre el futur lideratge, amb Gabriel Rufián adquirint una projecció pública creixent segons diverses anàlisis publicades arran del CEO.

La política catalana entra així en una nova etapa. Potser el cicle iniciat aquell 10 de juliol de 2010 ja forma part de la història. El futur sembla escriure’s sobre nous eixos polítics, socials i identitaris que poc tenen a veure amb els de fa una dècada.