El 3 de juny de 2006, la història dels Balcans va fer un gir definitiu cap a la sobirania. En una sessió somne i històrica, el Parlament de Montenegro, reunit a la capital, Podgorica, va proclamar oficialment la independència de l’estat. Amb aquesta declaració, Montenegro deixava de formar part de la unió amb Sèrbia, convertint-se en l’estat més jove de l’època.

Aquesta decisió no va ser un acte aïllat, sinó la culminació del referèndum celebrat el 21 de maig anterior. En aquella jornada electoral, el poble montenegrí va votar amb un 55,5% a favor de la separació, superant per la mínima el 55% que la Unió Europea havia fixat com a condició de legitimitat. La precisió d’aquest resultat va subratllar la divisió interna, però també el ferm compromís amb un nou futur europeu.

Un trencament pacífic

A diferència de les violentes guerres que havien assolat la regió durant la dècada dels 90, la separació de Sèrbia i Montenegro es va produir de manera exemplarment pacífica. Després de la declaració del 3 de juny, Sèrbia va reconèixer formalment la nova realitat pocs dies després, el que va facilitar que Montenegro fos admès ràpidament com el 192è membre de les Nacions Unides (ONU) el 28 de juny de 2006.

L’acte del Parlament aquell dia va cloure definitivament el projecte iugoslau, tancant un cicle de gairebé un segle de convivència sota diverses formes d’estat federal. Avui, Montenegro es recorda com un exemple de com la voluntat popular pot redibuixar les fronteres mitjançant el diàleg i les urnes.