El moment polític

Una responsabilitat que ja no admet dilacions

Hi ha moments en què les negociacions internes dels partits deixen de ser una qüestió orgànica i passen a afectar directament la confiança de la ciutadania. Quan una part de l’electorat demana cooperació, les forces polítiques tenen l’obligació d’escoltar-la, sense confondre aquesta demanda amb un xec en blanc ni amagar les diferències que realment existeixen.

Les informacions recollides en aquest article apunten a converses sobre una plataforma àmplia, possibles lideratges i vies de cooperació entre diferents espais de l’esquerra. Tanmateix, les propostes, les declaracions públiques i els acords formalitzats no són el mateix. Abans de publicar qualsevol novetat com a fet tancat, cal contrastar-la amb les comunicacions oficials de les organitzacions i amb més d’una font periodística independent.

La qüestió essencial continua sent aquesta: es poden posar els objectius col·lectius per davant de les disputes pel lideratge i les sigles?

La unitat no es proclama: es demostra amb fets, generositat, respecte i compromisos que es puguin verificar.

Una crida a l’entesa, sense humiliacions ni vetos

Ada Colau, Irene Montero, Gabriel Rufián i totes les organitzacions implicades tenen una responsabilitat política que va més enllà de qualsevol nom propi. Ningú no hauria de ser tractat com un obstacle per defecte; ningú no hauria d’exigir que els altres desapareguessin per poder arribar a un acord. Si hi ha diferències de programa, d’estratègia o de model territorial, cal posar-les damunt la taula i negociar-les amb franquesa.

La generositat no vol dir renunciar a les conviccions ni acceptar qualsevol condició. Vol dir reconèixer que cap partit, dirigent o espai no és propietari exclusiu de l’esquerra. Una entesa viable necessita regles clares per prendre decisions, criteris transparents per configurar candidatures, garanties de pluralitat i un programa que prioritzi les necessitats quotidianes de la gent.

Ada Colau: el projecte per damunt del nom

Una candidatura només pot sumar de debò si és percebuda com una eina al servei d’un projecte compartit, no com una finalitat en si mateixa. El lideratge s’ha de resoldre amb criteris acordats i acceptats per les parts, no amb pressions públiques ni amb una competició de gestos.

Irene Montero: autonomia i cooperació

Defensar un espai polític propi és legítim. També ho és demanar garanties sobre el programa, la representació i la manera com es prendran les decisions. La pregunta és si aquestes garanties es poden negociar de manera que preservin la identitat de cada organització i, alhora, facin possible una cooperació més gran.

Gabriel Rufián: convertir la conversa en una proposta concreta

El debat sobre la col·laboració entre esquerres estatals i forces sobiranistes pot obrir una oportunitat, però les declaracions no substitueixen els acords. Caldria concretar objectius socials, respecte per la diversitat nacional, mecanismes de coordinació i compromisos públics que es puguin avaluar.

La plurinacionalitat ha de formar part de l’acord

Una entesa d’esquerres amb voluntat de representar realitats diverses ha de poder parlar sense tabús del model territorial. Federalisme, federalisme asimètric, fórmules confederals o més autogovern són propostes diferents, amb implicacions jurídiques i polítiques pròpies; no s’han de presentar com si fossin equivalents ni com si ja hi hagués consens sobre cap d’elles.

Per a Catalunya, el reconeixement de la llengua catalana, la cultura, les institucions i l’autogovern hauria d’anar acompanyat de mesures concretes. No n’hi ha prou amb una declaració solemne: cal parlar d’ús efectiu del català, recursos, competències, finançament i canals de negociació institucional. El mateix respecte s’ha d’estendre a la pluralitat lingüística, cultural i política de tots els pobles de l’Estat.

Alemanya i Bèlgica mostren que hi ha diverses maneres d’organitzar un estat amb repartiment territorial del poder, però cap model es pot trasplantar mecànicament. La proposta s’hauria de construir democràticament, amb transparència i amb respecte pels procediments jurídics vigents.

Quatre sortides possibles

El rellotge és a punt de parar: que ningú no jugui amb les esperances

El temps s’esgota i la ciutadania té dret a saber què s’està negociant, què impedeix l’acord i quines concessions són realment possibles. Allargar les converses sense explicar-ne els avenços ni els obstacles només alimentaria el desencís. Si hi ha voluntat d’entesa, que es tradueixi ara en una proposta concreta, amb calendari, compromisos i responsables identificables.

Si finalment no és possible arribar a un acord, cal dir-ho amb claredat i assumir-ne les conseqüències polítiques. No seria honest vendre una unitat imminent si no hi ha bases reals per sostenir-la. La gent pot entendre les diferències; el que costa d’acceptar és la manca de transparència o la sensació que les seves esperances s’han utilitzat com a moneda de canvi.

El poble i la gent d’esquerres ho demanen a crits: entesa, unitat i respecte. I si no hi ha acord, una campanya neta entre les dues opcions.

Un prec final a totes les parts

A totes les organitzacions i persones que encara tenen la possibilitat d’obrir una porta: feu l’últim esforç. Deixeu de banda, ni que sigui per un moment, els retrets acumulats i pregunteu-vos què necessita la gent que confia en vosaltres. No us demanem que penseu igual en tot; us demanem que demostreu que sou capaces de cooperar sense esborrar-vos mútuament.

Poseu les condicions sobre la taula, negocieu amb bona fe, escolteu les bases i expliqueu els resultats sense jocs de mans. Si l’entesa és possible, tanqueu-la amb generositat i respecte. Si no ho és, feu una campanya neta: discutiu idees i propostes, no difameu persones; exposeu diferències, no inventeu enemics; competiu amb fermesa, però sense menyspreu.

La unitat no pot ser una fotografia ni una promesa que s’esvaeix quan arriben les decisions difícils. Ha de servir per defensar l’habitatge, els serveis públics, la feina digna, la igualtat, la transició ecològica i els drets democràtics. I ha de reconèixer que l’esquerra és plural, també en la seva manera d’entendre la nació i l’autogovern.

El rellotge corre. Encara sou a temps de demostrar que l’entesa és més important que els personalismes. No deixeu que tot acabi sent un bluf. I, si els camins han de ser diferents, que ho siguin amb respecte, netedat i responsabilitat davant del poble.