A la televisió de la família Gràcia: el propòsit de no fer-me cap propòsit
(i no morir en l’intent)
Era una tarda qualsevol al menjador de la família Gràcia, on la tele sempre estava encesa i el sofà era territori de debat. En Manel, protagonista d’una telenovel·la que captivava el pare, s’havia convertit en el centre de discussió familiar.
— Mira-te’l, el Manel. Un home sense perspectives, perdut a la vida —va dir el pare mentre canviava de postura al sofà, amb un deix de desdeny en la seva veu. La mare, aspiradora en mà, va aixecar la veu per sobre del soroll:
— Sense perspectives? Però si té més sentit comú que tots nosaltres junts!
A la pantalla, en Manel proclamava amb solemnitat:
— El meu propòsit per aquest any és no fer-me cap propòsit.
El fill gran, que fins aleshores s’havia mantingut al marge, va entrar al menjador amb un somriure irònic:
— Per un cop, el pare i la mare coincideixen… encara que sigui per discutir. Però jo dic que el Manel té tota la raó: si no tens objectius, no pots fracassar.
La filla petita, enfonsada a la butaca amb el mòbil a la mà, va aixecar la vista amb desgana:
— De debò esteu filosofant sobre un personatge de ficció?
Mira, feu el que vulgueu, però jo voto per deixar-nos de ximpleries i fer el que ens vingui de gust.
La mare, inspirada per la frase d’en Manel i les paraules de la seva filla, va apagar l’aspiradora amb un gest dramàtic i va dir:
— Sabeu què? Aquest any farem com el Manel. Cap propòsit. Zero expectatives.
El pare va fer una ganyota i va apuntar amb el comandament cap a la pantalla:
— Això és absurd. Només a la tele una idea així pot semblar brillant.
Però la mare va insistir:
— I si no ho és? Sempre ens frustrem amb llistes de coses que no complim mai.
El fill gran va reflexionar en veu alta:
— És irònic, però potser no fer res per obligació ens portaria a fer coses per plaer.
La filla va somriure per primer cop en tota la tarda:
— Almenys així ningú no podrà queixar-se d’haver fallat.
Amb més humor que convenciment, la família va decidir adoptar el no-propòsit com a norma d’aquell any. El pare va prometre que no arreglaria el garatge, una promesa que feia amb un somriure entès, mentre la mare no es plantejaria anar al gimnàs, tot i que sabia que aquest compromís era més arriscat del que semblava. El fill gran va optar per no decidir res, com de costum, una opció que semblava la més segura en un món on les decisions eren més aviat pesades.
I la filla, amb aire triomfal, va decretar que ja estava vivint el seu millor no-objectiu, una afirmació que semblava fer-la sentir poderosa.
Aquell any, sorprenentment, es van trobar gaudint de petites coses: un passeig improvisat un diumenge a la tarda, una tarda sense telèfons que va contribuir a una comunió sincera, o un sopar on ningú discutia, recordant que les més petites vivències estaven plenes de significat.
Però una cosa no va canviar: el pare va seguir criticant en Manel cada vegada que sortia a la pantalla, un reflex que semblava més aviat un ritual que una elecció. I a la tele, en Manel, fidel al seu no-propòsit, somreia satisfet, com si convidés a la família Gràcia a unir-se a la seva manera de viure sense pressió, deixant que el temps flueixi amb naturalitat. Aquesta idea, tan simple com revolucionària en el fons, va acabar unint la família en un nou espiritu de flexibilitat davant les expectatives, donant-los l’oportunitat de viure el moment.
