Ona Moments 🎧
Escolta la ràdio en directe aquí mateix:
També pots visitar la pàgina oficial:
onlineradiobox.com/es/onamoments
El Ressò de la Falç
La institucionalització d’un sentiment col·lectiu
Era el 25 de febrer de 1993. Les parets del Palau del Parlament de Catalunya, testimonis de segles de lluites i renascences, acollien una votació que transcendia la simple burocràcia legislativa. Aquell dia, la cançó que havia corregut de boca en boca durant generacions sota la clandestinitat o l’eufòria popular, deixava de ser “només” un costum per esdevenir Llei: Els Segadors es convertia oficialment en l’himne nacional de Catalunya.
Una melodia forjada en el conflicte
Tot i que la llei es va aprovar fa poc més de tres dècades, l’ànima d’aquest himne es remunta al segle XVII. La lletra actual, escrita per Emili Guanyavents el 1899, va ser la guanyadora d’un concurs convocat per la Unió Catalanista. Guanyavents, d’ideologia llibertària, va simplificar i polir els versos antics per donar-los la força política i poètica que coneixem avui.
La música, però, beu de la tradició oral. Va ser Francesc Alió qui, el 1892, va harmonitzar una melodia que ja existia en el subconscient col·lectiu català, adaptant-la a partir de la cançó que recordava la revolta dels camperols de 1640, coneguda com el Corpus de Sang.
El consens del 1993: La Llei 1/1993
L’aprovació per part del Parlament no va ser un acte improvisat. Va ser la culminació de la recuperació de les institucions pròpies. La Llei 1/1993, de 25 de febrer, va establir que “Els Segadors” és l’himne oficial, obligant a la seva execució en els actes oficials de la Generalitat i en aquells de caràcter públic que ho requerissin.
Aquesta oficialització va posar fi a un buit legal, ja que l’Estatut de Sau (1979) ja reconeixia la bandera i la festa nacional, però havia deixat l’himne per a una regulació posterior. Aquell 25 de febrer, el Parlament va tancar el cercle simbòlic de la nació.
Per què “Modern Vintage”?
Recordar aquesta efemèride avui ens obliga a mirar enrere amb el filtre de la modernitat. En un món globalitzat, la persistència d’un himne que parla de la terra, de la falç i de la llibertat manté una vigència estètica i emocional gairebé tel·lúrica. No és només una cançó de combat; és un monument sonor que ha sobreviscut a prohibicions i silencis.
