A Esquerra Republicana de Catalunya, a la seva militància, als seus càrrecs electes i a totes les persones que encara creuen que la política pot transformar la vida de la gent:

Us adreço aquesta carta des del respecte, però també des de la convicció que els moments difícils exigeixen preguntes incòmodes. La política no pot limitar-se a administrar les sigles, defensar espais electorals o repetir les fórmules que ens han dut fins aquí. Si volem continuar sent útils, hem de tenir el coratge d’imaginar un futur més ampli que les nostres fronteres partidistes.

La proposta de Gabriel Rufián d’obrir una conversa sobre una possible articulació de les esquerres de l’Estat hauria de ser una oportunitat per debatre seriosament. No cal compartir-ne tots els detalls per reconèixer que posa sobre la taula una qüestió de fons: com evitem que les dretes autoritàries i centralitzadores acabin decidint, soles, el futur de les classes populars?

El gest de Gabriel Rufián: obrir portes sense renunciar a les arrels

El valor del gest no rau en una consigna ni en una operació de màrqueting. Rau en la voluntat de preguntar si les forces progressistes poden cooperar més enllà de les seves sigles, sense esborrar les diferències nacionals, socials i culturals que les defineixen.

Una aliança àmplia no hauria de significar que Catalunya calli, que l’independentisme es dissolgui o que els conflictes territorials quedin aparcats. Hauria de significar justament el contrari: que cap projecte compartit no es pot construir demanant a una part que renunciï a la seva veu. La cooperació només serà sòlida si es basa en el reconeixement mutu, la confiança i unes regles clares.

El repte és trobar un llenguatge comú per defensar salaris dignes, habitatge assequible, serveis públics forts, transició ecològica justa, drets laborals i llibertats democràtiques, mantenint alhora el dret de Catalunya a decidir el seu futur polític.

Oriol Junqueras i ERC: cal obrir el debat de debò

Oriol Junqueras i la direcció d’ERC tenen una responsabilitat especial: demostrar que el republicanisme català és capaç de liderar propostes, no només de respondre a les iniciatives dels altres. Això demana escoltar, contrastar idees i donar espai a un debat honest entre la militància, els votants i els sectors socials amb qui compartim objectius.

No es tracta d’acceptar automàticament una fórmula electoral concreta. Es tracta de no descartar-la per reflex, ni convertir la discussió en una prova de lleialtat. Una organització madura pot defensar la seva sobirania política i, alhora, explorar acords amb altres forces per assolir objectius comuns.

ERC ha de preguntar-se què necessita avui la gent que ens ha fet confiança: quines aliances poden frenar l’extrema dreta, protegir els drets socials i reforçar la capacitat d’autogovern de Catalunya? La resposta no pot sortir d’un despatx tancat. Ha de néixer d’un debat obert, transparent i participatiu.

Quina Catalunya volem construir?

Volem una Catalunya que no confongui la defensa nacional amb la indiferència social. Una Catalunya on ningú no hagi de triar entre arribar a final de mes i tenir veu política; on el codi postal no determini les oportunitats; on l’accés a l’habitatge, la sanitat, l’educació i la cultura sigui una garantia real i no una promesa electoral.

La república que defensem ha de ser també una república social. Ha de protegir les persones treballadores, les famílies que viuen amb incertesa, els joves que no poden emancipar-se, les persones grans que necessiten cures i tothom qui pateix discriminació o precarietat. La llibertat col·lectiva perd força si no es tradueix en més llibertat quotidiana per a la majoria.

Això exigeix polítiques valentes: ampliar l’habitatge públic i assequible; reforçar l’atenció primària i la salut mental; garantir una educació pública inclusiva; impulsar una transició energètica que no carregui el cost sobre les llars vulnerables; defensar els drets laborals i combatre la desigualtat. No n’hi ha prou amb proclamar aquests objectius: cal prioritzar-los en els pressupostos i retre comptes dels resultats.

Finançament just i respecte a la pluralitat nacional

Un autogovern ambiciosament democràtic necessita recursos suficients, transparència i capacitat per decidir les prioritats. Catalunya ha de poder defensar un finançament just, comprensible i equitatiu, que respongui a les necessitats de la ciutadania i permeti sostenir serveis públics de qualitat. La solidaritat entre territoris no pot ser una excusa per perpetuar desequilibris ni per impedir que les institucions pròpies assumeixin responsabilitats.

Alhora, qualsevol projecte compartit per a l’Estat ha de reconèixer que Espanya és plural en llengües, identitats i aspiracions nacionals. Una república plurinacional —amb fórmules confederals si així ho decideixen democràticament els pobles que la integren— només tindria sentit si parteix del consentiment, del respecte i del dret a decidir. No es pot imposar la unitat com tampoc no es pot imposar una solució territorial única.

Una esquerra que sàpiga parlar amb tothom

La solidaritat entre Catalunya i Andalusia, entre els barris obrers de Barcelona i els pobles que pateixen despoblament, entre les persones que parlen català, castellà o altres llengües, no és una concessió: és una necessitat política. Les desigualtats tenen arrels compartides, encara que es manifestin de maneres diferents a cada territori.

Cal bastir aliances des del respecte, no des del paternalisme. Escoltar les realitats andaluses no obliga Catalunya a renunciar a les seves reivindicacions; defensar el català no significa menysprear cap altra llengua; reclamar sobirania no ens impedeix cooperar en qüestions socials. Precisament perquè som diferents, necessitem pactes que protegeixin la diversitat i reparteixin el poder de manera justa.

Una esquerra plurinacional hauria de comprometre’s amb una agenda concreta: treball digne, serveis públics, habitatge, feminisme, ecologia, drets civils i redistribució de la riquesa. I hauria d’explicar amb honestedat què comparteix, en què discrepa i quins mecanismes garantirien que cap territori ni cap força quedés subordinada.

I si demà governessin el PP i Vox?

La possibilitat que el PP i Vox governin amb més poder és una raó per prendre’s seriosament les aliances democràtiques. No n’hi ha prou d’invocar la por, ni seria responsable convertir-la en l’únic programa. Però tampoc no podem ignorar el risc que es retallin drets, es qüestioni la diversitat lingüística i nacional, es debiliti la protecció social o es faci retrocedir la igualtat.

La millor resposta no és una suma improvisada de logotips. És una proposta creïble, útil i valenta que millori la vida de la gent i defensi les llibertats sense ambigüitats. Una aliança només serà duradora si té objectius compartits, respecte entre les parts i un compromís democràtic inequívoc.

ERC ha de participar en aquesta conversa amb iniciativa pròpia. No des de la por de perdre protagonisme, sinó amb la confiança que la seva experiència, la seva base social i la seva defensa de Catalunya poden aportar molt a un projecte més ampli.

ERC: recordem què vol dir ser republicans

Ser republicans és defensar que el poder ha de retre comptes; que les institucions han d’estar al servei de la ciutadania; que la democràcia necessita participació i control; que els drets no depenen de la riquesa ni de l’origen; i que el futur col·lectiu no pot quedar segrestat pels interessos d’una minoria.

Per això us demano que no tanqueu la porta abans d’haver debatut. Que escolteu el gest de Gabriel Rufián com una invitació a pensar en gran, no com una ordre que cal obeir ni com una provocació que cal rebutjar. Que Oriol Junqueras i la direcció facilitin una conversa franca amb la militància, els moviments socials i les forces amb qui es puguin compartir objectius concrets.

Defensar Catalunya i construir ponts no són tasques incompatibles. La qüestió és fer-ho amb garanties: sense renunciar al dret a decidir, sense diluir la llengua i la cultura catalanes, sense amagar les discrepàncies i sense deixar que la defensa nacional eclipsi la justícia social.

Per una nova oportunitat republicana

No sé quina forma exacta hauria de tenir aquesta cooperació, ni crec que s’hagi de decidir d’esquena a la gent. Però sí que sé que mereix un debat serè, valent i transparent. Potser no hi haurà acord en tot; potser algunes propostes no seran viables. Això no és motiu per no començar a parlar-ne.

El moment reclama menys gesticulació i més política: escoltar, negociar, explicar els límits i atrevir-se a canviar d’estratègia quan la realitat ho exigeix. Si una aliança àmplia pot protegir drets, frenar l’autoritarisme i avançar cap a una relació més justa entre els pobles, ERC hauria d’examinar-la sense prejudicis i amb la seva pròpia veu.

Us demano, doncs, que obriu aquest debat. Que no confongueu la fidelitat als principis amb la immobilitat. Que feu possible una esquerra capaç de defensar Catalunya i, alhora, de cooperar amb tothom qui vulgui construir una societat més justa, lliure i solidària.

Perquè el futur no s’hauria de decidir des de la por ni des de la nostàlgia. S’hauria de construir amb coratge, generositat i compromís democràtic.

Nota editorial: aquest text expressa una opinió personal de l’autor i no és una comunicació oficial d’Esquerra Republicana ni una declaració atribuïble a les persones esmentades. Les imatges externes depenen dels seus respectius allotjadors; per a una publicació estable, descarrega-les només després de comprovar-ne la llicència i puja-les a la biblioteca de mitjans de WordPress amb text alternatiu i crèdit adequats.