Joan Capri : El record d’un humorista inoblidable

“En el aniversari dels seus 108 anys que va néixer Joan Capri, el gran humorista català.”

En Miquel, un home entrat en anys però amb l’ànima d’un noi entremaliat, baixava de la Guineueta un dissabte al matí. Feia un dia fred però amb aquell sol que sembla pintar els carrers de Barcelona d’un to càlid. Havia decidit agafar un taxi fins al Furriol per donar una volta pel Casc Antic, una d’aquelles passejades que el feien sentir part d’una Barcelona que ja no era la mateixa, però que ell encara reconeixia en petits detalls: les façanes velles, els carrerons estrets, les olors de xocolata calenta i de pa acabat de fer.

Mentre el taxi avançava pel trànsit tranquil del matí, en Miquel anava perdut en els seus pensaments. “Abans tot era més senzill… i més divertit,” pensava, amb un somriure mig nostàlgic. “Però potser sóc jo, que em faig gran i m’he tornat un romàntic de l’humor.”

Quan arribaven al seu destí, un full de diari que el taxista havia deixat al seient del costat va volar fins a les seves mans. Era un fragment d’El Periódico, i en Miquel es va fixar en una efemèride destacada amb grans lletres: “Avui fa 100 anys que va néixer Joan Capri, el gran humorista català.”

La notícia el va colpir de ple. Joan Capri! El gran Capri! En Miquel es va quedar aturat uns segons, amb el diari a les mans, mentre el taxista li deia el preu del trajecte. Va pagar sense mirar gaire i es va endinsar pel Casc Antic amb una energia renovada.

Un viatge pel record

A mesura que caminava, cada pas el transportava a una època més alegre. Recordava com a casa seva, de jove, tenien tots els vinils i cassets del Capri. Les seves actuacions eren un esdeveniment familiar, gairebé sagrat. “Miñona, que em vénen visites!”“Futbolitis”, i aquells monòlegs plens d’una ironia tan fina que feia riure petits i grans.

En Miquel també evocava els programes de televisió, aquells dies màgics en què en Capri i un joveníssim Joan Pera sortien a TVE Catalunya. Entre receptes d’humor i gags improvisats, aquells dos genis feien esclatar rialles a totes les llars catalanes. “Aquella complicitat, aquella química… Això no es fa, ara,” va murmurar, mentre un somriure trist se li dibuixava als llavis.

Humor i ciutat

Les places del Casc Antic estaven tranquil·les, amb poca gent passejant. En Miquel es va asseure en un banc prop de Santa Maria del Mar. Va treure el mòbil i va buscar alguns enregistraments d’en Capri. En un moment, les paraules que coneixia de memòria van tornar a sonar, com si aquells vinils que havia escoltat fins a l’esgotament haguessin ressuscitat dins la seva butxaca.

Riure sol, en un matí d’hivern, envoltat per la bellesa del barri vell, va ser com tornar a casa. Va recordar les nits d’estiu a la terrassa, quan posava les cintes d’en Capri perquè els veïns també sentissin aquell humor que era tan nostre. Va pensar en com, fins i tot en el moment més complicat, en Capri sempre tenia la paraula justa.

Un comiat amb humor

Quan en Miquel va tornar cap a casa, es va prometre treure la pols als seus vinils i cassets. “Capri es mereix un homenatge com Déu mana,” va dir en veu alta, rient. Va buscar el telèfon d’un vell amic que compartia amb ell aquella passió.

— Què et sembla si fem un dinar a casa, posem en Capri i riem com abans?
— Com abans? —va contestar l’amic—. Però si mai hem deixat de riure!

I, per un instant, mentre en Miquel preparava el tocadiscos, va pensar que potser el món no havia canviat tant. Era ell qui havia d’esforçar-se una mica més per buscar allò que l’havia fet feliç tota la vida: el riure senzill i honest, com el d’aquell gran mestre que avui celebrava un segle de memòria.

Mentre en Miquel seguia assegut al seu racó preferit del Casc Antic, amb el mòbil reproduint una de les mítiques actuacions d’en Joan Capri, el somriure no li desapareixia dels llavis. Però just en aquell moment, el mòbil es va aturar. La pantalla va parpellejar i va mostrar un missatge estrany: 

“Trucada entrant: Joan Capri”.

En Miquel va arrufar les celles i es va fregar els ulls. “Això deu ser una broma,” va pensar. Però l’icona del telèfon seguia parpellejant, i a sota es llegia: “Des de l’altre barri”. Mig incrèdul i amb el cor batent-li fort, va prémer el botó de despenjar.

— Sí? —va dir, gairebé xiuxiuejant, amb la veu tremolosa.

— Escolti, nano, com és que està tan callat? Que no m’ha reconegut? Sóc en Capri, home! Joan Capri!

En Miquel va quedar petrificat. La veu era inconfusible: aquell to pausat, irònic i ple d’aquella fina malícia tan característica. Però com podia ser?

— Això… Això és una broma, oi? Si és així, felicitats, perquè m’he quedat de pedra.

— No, home, no! Què li passa, que no creu en la tecnologia del futur? Ara al més enllà ens han posat línies directes amb els vius, però només truquem als que encara saben riure, que no som tants com abans, ja li ho dic ara.

En Miquel va deixar anar una riallada, una mica nerviosa però sincera.

— És que això no pot ser, senyor Capri. Vostè… Bé, vostè ja sap…

— Que sóc mort, oi? Ja ho sé, no cal que m’ho recordi! Però també sé que avui fa cent anys que vaig néixer, i em sembla que vostè és un dels pocs que encara se’n recorda de mi com Déu mana. Així que he decidit fer-li un toc i saludar-lo.

En Miquel estava desconcertat, però al mateix temps sentia una calidesa estranya, com si aquell diàleg surrealista fos la cosa més normal del món.

— És un honor, senyor Capri. Jo encara tinc tots els seus vinils, els cassets… Fins i tot he pensat fer un dinar amb un amic per escoltar-los i riure una estona.

— Això està molt bé, però faci’m cas: no es quedi només amb els records, eh? L’humor no és per guardar-lo en un calaix com si fos una joia vella. L’humor és per viure’l! I no pensi que jo sóc un d’aquests nostàlgics que es queixen que “abans tot era millor”. Que jo també faig riure aquí, sap? Però el més important és que vostè rigui allà baix, a la vida de cada dia.

En Miquel va somriure, notant com aquelles paraules li arribaven al cor.

— Té raó, Capri. A vegades em passo massa temps pensant en com eren les coses abans, i m’oblido de riure amb el que tinc ara.

— Això és, nano! I una última cosa: saludi en Joan Pera de part meva. Digui-li que aquí al més enllà ja l’esperem, però que no tingui pressa, que primer faci la seva feina com cal.

En Miquel va esclatar a riure, ara ja del tot relaxat.

— Li prometo que li diré. I moltes gràcies, senyor Capri. Aquesta trucada ha estat el millor regal d’aniversari que m’hauria pogut fer.

— No em doni les gràcies, home, que encara em posaré sentimental. Apa, cuidi’s i recordi: rigui cada dia. I si no troba res per riure, busqui’m als vinils. Sempre hi seré, eh? Adéu, nano!

La trucada es va tallar, i en Miquel es va quedar mirant el mòbil amb un somriure d’orella a orella. “Un miracle,” va pensar, mentre es posava en marxa cap a casa. Aquell dia no només celebraria en Capri, sinó també la vida, l’humor i tot el que fa que el món valgui la pena.

Amb els vinils d’en Capri sota el braç i el cor ple d’alegria, en Miquel va decidir que el futur podia esperar. Avui era un dia per riure, i ell tenia moltes coses per recordar i compartir

Finestra Ràdio Live

Podcast a IVOOX