🎧 Ona Moments
Escolta la ràdio en directe
L’1 d’Octubre:
victòria,
derrota
o gran engany?
Nou anys després, l’1-O continua sent un dels episodis polítics més determinants i controvertits de la Catalunya contemporània. Què va passar realment? Què es va aconseguir? I què no es va complir?
Nou anys després, els fets continuen parlant.
L’1 d’Octubre no va ser simplement una jornada electoral. Va ser una confrontació entre un projecte polític que pretenia exercir el dret a decidir i un Estat que va actuar per impedir una votació que havia estat suspesa pel Tribunal Constitucional.
El setembre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei del referèndum d’autodeterminació. El Tribunal Constitucional la va suspendre i posteriorment va declarar inconstitucionals els instruments jurídics que pretenien donar cobertura a la consulta.
Malgrat les resolucions judicials, el Govern de la Generalitat va mantenir la convocatòria per a l’1 d’octubre. Aquella jornada es van obrir nombrosos centres de votació i milers de ciutadans hi van acudir.
El resultat publicat per la Generalitat va registrar 2.286.217 votants i 2.044.058 vots favorables al «sí». El Tribunal Constitucional ha recollit aquestes xifres en la seva jurisprudència, assenyalant que el nombre de vots favorables equivalia aproximadament al 37% del cens electoral.
Aquesta distinció és fonamental per entendre el debat. Dir que «el 90% dels catalans va votar sí» és incorrecte. El percentatge proper al 90% correspon als vots favorables dins del recompte publicat, no al conjunt del cens.
Què diuen les dades?
Les xifres de l’1-O permeten separar el relat polític dels resultats que efectivament van ser publicats.
Va ser un referèndum vàlid?
Aquí apareix una de les qüestions centrals. Políticament, una part important de la societat catalana va considerar aquella jornada una votació legítima i una expressió de sobirania popular.
Jurídicament, però, la situació era diferent. El Tribunal Constitucional havia suspès les normes que pretenien convocar i regular el referèndum. Posteriorment, la jurisprudència constitucional va establir que la consulta no podia produir els efectes jurídics que la legislació catalana pretenia.
La mateixa Unió Europea va considerar que la votació no s’havia celebrat d’acord amb la Constitució espanyola i va definir la qüestió com un afer intern d’Espanya que havia de resoldre’s dins de l’ordre constitucional.
Hi va haver una votació, es van comptabilitzar vots i la Generalitat va publicar-ne els resultats. Al mateix temps, aquesta votació no va ser reconeguda com un referèndum constitucionalment vàlid per l’Estat espanyol ni per les institucions de la Unió Europea.
Això explica una paradoxa que encara avui alimenta el conflicte: l’1-O té una enorme realitat política i social, però no va produir els efectes jurídics d’un referèndum d’independència reconegut.
Les imatges que van canviar el relat internacional.
Les actuacions policials van convertir una disputa constitucional en una crisi amb una forta dimensió internacional.
Durant la jornada, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van intervenir en diversos centres amb l’objectiu d’impedir la votació. També hi va haver actuacions dels Mossos d’Esquadra i situacions de tensió entre ciutadans i agents.
Amnistia Internacional va enviar observadors sobre el terreny i va concloure que en determinades actuacions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil es va utilitzar una força que considerava excessiva i desproporcionada contra persones que oferien resistència passiva.
El comissari de Drets Humans del Consell d’Europa també va demanar una investigació ràpida, independent i efectiva sobre les denúncies d’ús desproporcionat de la força.
La Generalitat va comunicar inicialment 893 persones ateses sanitàriament el dia 1 d’octubre. Les xifres i la seva metodologia han estat objecte de debat posterior. Per això és més rigorós parlar de persones ateses o afectades segons les fonts i no convertir automàticament totes les assistències mèdiques en «ferits per la policia».
La documentació disponible també mostra que alguns agents van resultar ferits i que hi va haver episodis de violència per part d’alguns manifestants. Explicar l’1-O exigeix, per tant, evitar tant la negació de la violència policial documentada com una representació que presenti tots els ciutadans presents com a agressors o totes les actuacions policials com a idèntiques.
La protesta que va paralitzar Catalunya.
Dos dies després de l’1-O, Catalunya va viure una jornada de protesta general contra la violència policial i en defensa de les institucions catalanes i del resultat de la votació.
El 3 d’octubre va adquirir una importància pròpia. La intervenció del rei Felip VI en un missatge televisat, el debat sobre l’actuació de les forces de seguretat i la vaga general i mobilització social van ampliar encara més la fractura política.
Per a una part de la societat catalana, aquell discurs de la Corona va ser percebut com una alineació amb l’Estat. Per a una altra part, representava la defensa de l’ordre constitucional.
El 3-O va demostrar que l’1-O no era un episodi aïllat: la confrontació ja havia passat del carrer a les institucions i havia adquirit una dimensió política molt més profunda.
La declaració que no va crear un Estat.
El 27 d’octubre de 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d’independència.
Però la declaració no va comportar la creació efectiva d’una República Catalana independent. No hi va haver una transferència efectiva de sobirania estatal ni un reconeixement internacional de Catalunya com a nou Estat.
El Govern espanyol va activar l’article 155 de la Constitució i va assumir temporalment determinades competències de les institucions catalanes.
Nou anys de conseqüències.
La ruptura jurídica
El Parlament aprova les normes que pretenen donar cobertura al referèndum. El Tribunal Constitucional les suspèn.
L’1 d’Octubre
Es produeix la votació, les intervencions policials i una mobilització ciutadana de gran dimensió.
Aturada i protesta
Catalunya viu una jornada de mobilització massiva contra la violència policial i en defensa de les institucions catalanes.
Declaració d’independència
El Parlament aprova una declaració que no es converteix en un Estat independent efectiu.
Presó, exili i judici
El conflicte entra en una fase judicial amb empresonament preventiu, exili de dirigents i posterior judici del procés.
Indults
El Govern espanyol concedeix indults als dirigents condemnats que continuaven empresonats.
Llei d’amnistia
Les Corts Generals aproven la Llei Orgànica 1/2024 d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya.
El Tribunal Constitucional resol sobre l’amnistia
La STC 137/2025 estima parcialment el recurs d’inconstitucionalitat i declara determinats aspectes de la llei inconstitucionals, mantenint-ne altres.
El conflicte jurídic continua
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea resol el juliol de 2026 que el dret de la Unió no s’oposa a la llei espanyola d’amnistia, dins dels límits examinats en els casos plantejats.
L’amnistia: el conflicte entra en una nova fase.
La Llei Orgànica 1/2024 va representar un canvi substancial en les conseqüències judicials del procés independentista.
El Tribunal Constitucional, en la seva Sentència 137/2025, va declarar inconstitucionals determinats aspectes de la delimitació de l’àmbit objectiu de la llei, però no va declarar inconstitucional la institució de l’amnistia en si mateixa.
Posteriorment, el 16 de juliol de 2026, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va resoldre els assumptes C-523/24 i C-666/24 i va concloure que el dret de la Unió no s’oposa a la llei espanyola d’amnistia, d’acord amb els límits i qüestions examinats en aquells procediments.
Això
