Em vaig equivocar… Ara,tots els meus encerts fulminats?

Molt bones estimada familia de Moments en FM! Obrim les portes de la Nostra Kabaña amb un gran somriure i, així, generar ànims positius per a acompanyar-nos en aquells instants en els quals ens vivim jutjats, externament i internament, per alguna errada personal… a les nostres relacions.

Normalment, ens gestionem, en les nostres interaccions, de una manera que és considerada com a «encertada» dins de les afinitats i les bases d’aquestes connexions col·lectives… Però, un d’aquests grans i irritants «peròs», existeix la possibilitat que, en algun moment, ens hàgim equivocat, actuant «incorrectament», i això hagi estat viscut com una “hecatombe”, intrapersonal o interpersonal, o fins i tot ambdues.

Partim de la gran base que «tots podem ficar la pota», premissa que hauria d’estar més present, de manera real, a més de ser totalment lícita i molt humana; sent així, arribarem a sentir-nos una mica més lleugers davant “culpabilitats”, que ens assenyalen des de l’exterior o des del nostre interior.

Un gran creixement, a nivell general, pot ser fomentar convivències en les quals restem una mica de pes a aquesta exigència de resposta perfecta de recorreguts relacionals, com a mínim en els més íntims. Normalitzar que puguin succeir alguns despropòsits, no som perfectes, i les seves repercussions, tant col·laterals com internes també; pot derivar a rebaixar el nivell d’interpretacions des del pànic o amb gran dolor.

També, interessant ponderar la magnitud d’aquest desencert i desacord; si us plau, no fiquem a la mateixa saca tot allò que difereixi del que està “ponderat” com a correcte i agradable, el grau d’importància pot tenir major o menor abast i, per descomptat, la seva interiorització.

A vegades, fins i tot, fent un pas més enllà, les divergències se’ns van de les mans entrant en conflictes, deformant simpaties i destrossant confiances; si us plau, respirem abans que els danys siguin irreparables.

Potser podem posar major coherència tenint en compte que es tracta de perspectives, en elles acostuma a regnar la subjectivitat des de la implicació emocional dels protagonistes causants del desencert i dels receptors de les seves conseqüències.

Intentem posar dosi de realitat, o de major objectivitat? Des d’una part i l’altra? La relació està patint una separació basada en expectatives, opinions, judicis..? Qui sap si, amb el temps, i des d’un diàleg, mostrant una escolta activa real, per tots dos costats, potser es pot arribar a esmenar la dura vivència o a rebaixar la rigidesa acció/reacció?

Des del «món de les ofenses», es pot obrir la mirada i transmutar determinades errades com a pas previ d’aprenentatge de major flexibilitat, a través de la col·laboració i dosi de compassió, tant des del desencadenant com des del seu fruit, intentant que les conclusions i seqüeles siguin el menys agressives possibles, a nivell personal i de connexió interpersonal.

També, pot succeir que, en alguna ocasió, havent estat els artífexs de l’equívoc involuntari, o no, hàgim percebut reaccions, una miqueta desmesurades…

En cap moment ha existit cap treva, ens l’han recordat repetitivament i, el que encara és pitjor, ha derivat en l’oblit de tot allò en què ens havíem gestionat de manera amena, delicada, impol·luta i generosa en el nostre transitar comú.

De sobte, horroritzats ens sentim inclosos en un “bàndol” que no esperàvem ocupar mai; la nostra relació era amorosa, dolça i bondadosa o, senzillament, correcta segons al tipus de convivència al qual apel·làvem, i s’han volatilitzat, ara som persona «non grata».

A mesura que reflexionem, anem percebent que el nostre malestar emocional es va mostrant, incipientment, més desagradable; pot ser tristesa, dolor, decepció, empipaments… Estem sentint el pes d’aquesta injustícia sobre la nostra persona i fa mal, sobretot perquè el cor de l’altra persona no mostra la seva memòria o el nostre així ho interpreta.

Totes aquestes càbales són reals o som nosaltres mateixos els que ens estem «matxacant» per aquesta errada comesa? Pot ser aquesta prohibició a la imperfecció procedeix del nostre interior?

Anem a pams, partit a partit, a veure com aconseguir viure’ns millor, davant semblant desil·lusió i frustració. Comencem respirant conscientment i fent passos cap a una serenitat que ens pugui equilibrar.

Interessant posar distància per a poder reconèixer si aquesta “desvaloració” és real o som nosaltres mateixos els que ens estem castigant per aquesta fallada comesa i anem incrementant les nostres suspicàcies amb miratges d’oblits inexistents.

Abans de seguir per aquesta sendera tan dolorosa, seria positiu anar a la font i mantenir una conversa sincera, esbrinem si era real la nostra interpretació i recuperem la nostra confiança si confirmem que era la nostra imaginació col·locada en el pitjor dels casos, des del biaix negatiu que s’anticipa a dubtar de la nostra vàlua.

Si entenem que aquests judicis provenen, realment, de la nostra auto-exigència, potser des d’aquesta consciència cal introduir l’autocompassió, representarà un avanç de gran afecte cap a la nostra pròpia persona, rebaixant nivells de crítiques destructives, entenent que podem equivocar-nos, rectificar i valorar com hem crescut.

Respecte a opinions externes, davant possibilitat d’etiquetes nocives, potser percebrem diferents reaccions a la nostra persona, amb major o menor amabilitat, amb més o menys oblits, amb més o menys rebutjos… i ens ajudarà a posar consciència en quin tipus de relació era, la qual cosa pot representar un guany a llarg termini, cap a una proximitat o un comiat.

Sense més.

Per més informació: Llegir aquí